Polítics i partits que es presenten com ariets de la regeneració acaben reproduint els vicis que denuncien dels altres

La mateixa natura que ens ha regalat un espectacular eclipsi total de sol ha provocat també centenars de víctimes mortals en terratrèmols a Colòmbia, Veneçuela i Indonèsia. Ens fascina i ens fa mal, alhora. I ens demostra que la realitat només es pot entendre acceptant-ne les contradiccions.

I si la natura ja ens confronta sense voler-ho, nosaltres encara tenim la capacitat de complicar-ho més. El mateix sistema econòmic que ha permès progressar als països més avançats conviu amb la pobresa més absoluta d’una part important del planeta. I mentre les empreses dels països més rics busquen mà d’obra barata que no troben al mercat interior, moren desenes de persones intentant arribar a Melilla perquè al seu país no hi ha futur possible.

El creixement sense límits ens ha portat també a un escalfament global del planeta. Ens ho han recordat de nou les temperatures d’aquest estiu –més dies amb onades de calor i nits tòrrides–, però també els grans incendis forestals a Espanya, França, Canadà o Portugal que han deixat víctimes mortals.

I la política, com no, no s’escapa d’aquestes contradiccions. Polítics i partits que es presenten com ariets de la regeneració acaben reproduint els vicis que denuncien dels altres. Penso, per exemple, en la compra d’àtics milionaris amb diners públics a les zones més cotitzades de les grans ciutats o el nepotisme de procurar, des d’un càrrec públic, una feina per a un familiar directe. No m’agrada aquesta doble vara de mesurar una mateixa conducta segons qui la faci.

Tampoc m’agrada que hi hagi dones a qui se’ls obligui a portar vel, ni que s’hagin de banyar, per força, amb burquini. És un debat recurrent que, com cada estiu, ha tornat a aparèixer. Però encara detesto més que hi hagi qui digui defensar-les quan, en realitat, només les utilitza per treure’n rèdit electoral.

Contradiccions i antagonismes de l’actualitat de l’estiu.