Això permetria reduir les llargues llistes d’espera i els preus prohibitius d’algunes

Els canvis al llarg dels temps fan sorgir oportunitats i també necessitats, mentre extingeixen velles fórmules. En tenim un exemple amb la bona iniciativa –no tot han de ser males accions– de Manuel Fraga, ministre d’Informació i Turisme amb Franco, abans de fundar Alianza Popular, mare de l’actual PP. Democràcia de socarrel. El gallec va copsar que grans construccions medievals, castells, hospitals o palaus –al no tenir els usos predestinats de segles enrere– s’anaven deteriorant i que els hereus ja no els podien mantenir i els abandonaven a l’Estat. Paral·lelament, despuntava un incipient turisme ja desenvolupat en països més avançats i que ja en ells es començava a canviar el lleure estival de sol i platja per un de més cultural i gastronòmic de tot l’any. Va tenir la bona iniciativa de començar a muntar la xarxa de Paradors Nacionals, replicada també amb èxit a Portugal amb les Pousadas. Turisme cultural, història i bona gastronomia a preus relativament raonables i atractius sobretot per als turistes estrangers. Nogensmenys se salvaven del deteriorament del pas del temps edificis emblemàtics, construïts segles enrere amb materials nobles per artistes experts (i en general treballant només per subsistir precàriament, tot sigui dit de passada). Actualment aquest pas del temps també ens pot portar a una doble oportunitat. És evident que les baixes vocacions, la seva tendència de les darreres dècades, ens aboca que una bona part dels convents quedin en desús per falta de personal per encabir-s’hi. Ja ha passat en bona part en les escoles promogudes per l’Església, que, per falta dels ensenyants religiosos, estan regides i tutelades pel Departament d’Educació a falta dels canvis de la titularitat registral. Una bona part d’aquests convents que ja quasi ho estan o quedaran buits es troben arreu dins del nucli urbà i en llocs cèntrics. Vic, la ciutat dels sants, n’és un bon exemple. Els dels ordes religiosos que busquen retirs allunyats del “mundanal ruido”, com es deia, i que encara poden estar ocupats per molt de temps, esperem, com Montserrat i Poblet “forever”, 1.000 anys més, òbviament ja estan enretirats de les ciutats. Els de dins els entorns urbans, alguns ja tancats i d’altres en procés, abans que es deteriorin podrien servir per l’altra tendència dels darrers temps. L’augment de l’esperança de vida de la població, juntament amb el de les necessitats assistencials de persones que també compten amb famílies més reduïdes. Això, i el treball de la parella, fa que les residències siguin en molts casos el darrer recurs social. Residències amb llargues llistes d’espera, malgrat que algunes amb preus prohibitius. Les noves que es construeixen, perquè ja hi ha moltes empreses inversores que han vist aquest nínxol o forat de negoci (aplicant humor negre: abans que s’acabi en el definitiu nínxol o forat a terra), han d’adquirir el solar i bastir de dalt a baix edificis molt moderns, això sí. Aquests convents, exempts normalment d’IBI i d’altres impostos, però subjectes al manteniment els que estan declarats com a Béns d’Interès Cultural, es podrien remodelar. Ja disposen d’unes distribucions adients, les cel·les individuals serien les habitacions i els llocs comuns seguirien essent menjadors, sales conjuntes, etc. Faltarien òbviament ascensors, banys moderns i adaptats, instal·lacions, així com cuines i un llarg etc., però ja tindríem solar, estructures, coberta i altres elements. No es perdrien els edificis, alguns de fàbrica notable i farcits d’història com els dels paradors, i els residents podrien restar prop dels centres urbans ben atesos. L’actuació a la Casa de Convalescència a Vic, malgrat el seu ús distint, i algun altre assenyalen un camí futur. Des de l’àmbit públic, cal estar atents i amatents tant a necessitats com a oportunitats per honorar-les amb la millor assignació dels recursos sempre escassos provinents dels impostos públics, hauria d’estar sobre les seves taules, i crec que podrien assolir bona col·laboració d’aquestes entitats religioses. Ja és habitual que els grans edificis de les ciutats, farcits d’història, van acabant en mans dels ajuntaments o d’altres institucions –a cada ciutat en tenim exemples– al no poder afrontar els hereus ni els impostos de successions ni els de les obligades reformes perquè no els caiguin uns grans habitatges cars també de calefacció. Aquests edificis d’institucions religioses que fins ara estan exempts de taxes però que potser en el futur no ho estiguin haurien de ser objecte d’atenció en aquest sentit. Altrament, podríem recordar que quan segles enrere es bastiren, normalment ho feren a partir de donacions, individuals dels bisbes o nobles, però també col·lectives de ciutadans. Si la dictadura, amb Fraga Iribarne, va saber començar a aprofitar certs edificis per als paradors i donar servei a un sector, el turisme, la democràcia no ha de ser menys en aprofitar i complementar-ne d’altres que poden tenir casuístiques temporals d’abandonament o d’ús minso similars, per donar servei a unes necessitats creixents com són les residències d’ancians.

Això permetria reduir les llargues llistes d’espera i els preus prohibitius d’algunes

Convents reconvertits en residències