Conviure amb la IA
En pocs dies s’han publicat dues notícies que, a simple vista, semblen allunyades, però no ho estan tant. D’una banda, la polèmica amb l’examen MIR, amb queixes per la falta de vigilància i sospites que alguns aspirants haurien utilitzat dispositius tecnològics o fins i tot intel·ligència artificial per copiar. I per l’altra, la iniciativa que ha sorgit a l’institut de Tona que proposa eliminar el treball de recerca del Batxillerat perquè, segons alguns professors, acaba generant desigualtats entre alumnes.
Aparentment són debats diferents, sí, però tenen un punt en comú: tots dos reflecteixen la incomoditat d’un sistema educatiu que intenta adaptar-se a un món que canvia molt més ràpid que ell.
El cas del MIR és especialment sensible. Parlem d’una prova que determina l’accés a les especialitats mèdiques i, per tant, el futur professional de milers de joves a qui confiarem la nostra salut. Poca broma! Qualsevol sospita de frau, sigui amb dispositius amagats o amb noves eines d’intel·ligència artificial, com el cas d’un aspirant a qui van enxampar amb unes ulleres d’IA, posa en qüestió la confiança en el sistema.
A una escala molt diferent, el debat sobre el treball de recerca del Batxillerat apunta a una preocupació semblant. Aquest projecte es va concebre per fomentar la curiositat, l’autonomia i el pensament crític. Però hi ha docents que denuncien que, en la pràctica, sovint reflecteix més el context familiar o els recursos disponibles que no pas el treball real de l’alumne. Per tant, pot acabar accentuant desigualtats.
En el fons, totes dues qüestions tenen a veure amb una mateixa transformació: la irrupció de la intel·ligència artificial en el nostre dia a dia. Avui és possible redactar textos, resumir llibres o resoldre problemes amb una facilitat que fa uns anys semblava impensable.
De solució sembla que només n’hi ha una: aprendre a conviure amb aquestes noves eines. Renunciar a aquesta revolució tecnològica és impossible. Només cal veure com es presenta amb entusiasme en grans esdeveniments, com vam veure al Congrés Mundial de Telefonia Mòbil a Barcelona. Però no només aquí. En qualsevol cita, sigui de l’àmbit tecnològic o del sector primari, es busca la manera d’introduir-hi la IA. La intel·ligència artificial ocupa cada vegada més espai i es presenta com una oportunitat enorme per a l’economia, la salut o la innovació.
I probablement ho és. Però si volem aprofitar realment aquest potencial, el debat no pot quedar-se només en l’àmbit tecnològic o empresarial. També ha d’arribar de ple al món educatiu.
Pretendre que els alumnes estudiïn com si la intel·ligència artificial no existís és una idea gens realista. El repte no és ignorar-la, sinó aprendre a conviure-hi, i això vol dir, sobretot, educar sobre com s’ha de fer servir. Ensenyar quan pot ser una eina útil i quan pot convertir-se en una trampa. I, sobretot, entendre’n els límits.
De fet, ara és la IA, però de recursos sempre n’hi ha hagut. Els de la meva generació recordareu portals com El rincón del vago o Patatabrava, on podies trobar treballs fets per altres alumnes. Fer-los servir o no ja depenia de cadascú. Així, doncs, la cultura de l’esforç s’ha de promoure de la mateixa manera en un context que incorpora nous mètodes.
En el fons, el que està en joc és la confiança. La confiança dels estudiants que s’esforcen, dels docents que avaluen i de la societat que espera que els professionals, siguin metges o qualsevol altra cosa, hagin arribat fins allà pel seu mèrit. La tecnologia pot facilitar l’aprenentatge i ampliar oportunitats. Però també obliga a repensar les regles del joc i a redissenyar les formes d’aprendre i d’avaluar. Si no ho fem, correm el risc de tenir sistemes educatius encallats en el passat mentre el món avança a tota velocitat.