Convocatòria electoral
La sacsejada a la política estatal encara no ha acabat, després que els dos drets sobre habitatge no aconseguissin ser aprovats al Congrés dels Diputats, Pedro Sánchez ha doblat l’aposta amb una convocatòria d’eleccions anticipades.
La facultat de convocar eleccions és exclusiva del president, en aquest cas Pedro Sánchez, que des de divendres va valorar seriosament la possibilitat d’enviar el país a les urnes aquesta mateixa tardor, en un intent de capitalitzar el descontentament i les protestes en matèria d’habitatge, que finalment va executar.
No tots els països tenen reconeguda aquesta facultat del president, que caldria analitzar amb més detall, perquè igual que actualment s’utilitza amb una finalitat electoral i s’estudia per tacticisme polític, també resulta útil en aquelles situacions de bloqueig, on el govern resulta clarament inoperatiu i és preferible convocar eleccions a seguir completament aturats.
La crisi d’habitatge és una nova oportunitat pel president del govern per portar el debat a una polaritat, potser l’última, a una esquerra contra dreta i un discurs de la por, en un intent de convertir els comicis en un plebiscit sobre habitatge, allunyant-se tant com sigui possible de la crisi de Ceuta, els casos de corrupció o una inflació totalment desbocada.
És molt probable que aquesta anàlisi de Pedro Sánchez pugui donar al dirigent un nou capítol del manual de resistència que té, falta saber amb quin resultat, perquè aquesta nova crisi podria ser l’última bala a la recambra per intentar salvar unes enquestes totalment adverses i una situació que ja fa temps que és insostenible, ja que a banda del que ja s’ha exposat el govern continua sense pressupostos, no té majoria i l’aritmètica no surt, com es va veure amb els decrets d’habitatge.
Sánchez vol utilitzar la bandera de l’habitatge, capitalitzant el descontentament, per intentar mantenir-se en el poder, pura supervivència que pugui fer oblidar tota la part negativa que és elevada i pugui assegurar-li quatre anys més, però també ha de tenir molt clar que aquesta vegada encara serà més complicada que el 2023, perquè arriba molt tocat i amb un futur altament incert, i aprofitarà que certs partits de l’anomenada esquerra encara no han definit ni candidats ni aliances, i per això buscaria centrar aquest vot només en ell.
No hem d’oblidar que les eleccions, per termini, no estaven tan lluny i que Sánchez ja va avançar els comicis el 2023, aconseguint salvar el govern en un moment que semblava molt complicat, i per això pot ser menys arriscat tornar a provar sort amb el debat sobre habitatge en un punt àlgid, que no tornar a esperar un curs que estaria marcat per l’actualitat als jutjats o amb més crisis que aniran apareixent, i per això l’avançament electoral seria el mal menor o l’última oportunitat.
No en va, en les manifestacions per l’habitatge d’aquest dissabte, tots els dirigents polítics ja parlaven en clau electoral, conscients que podrien tenir la precampanya a tocar, conscients que Sánchez podria convocar eleccions i passar per les urnes aquest 2026, encara que moltes vegades, actuar tàcticament segons els crits del carrer no acaba de donar els resultats esperats, ja que normalment la majoria fa menys soroll.
I recalco, la facultat del president d’avançar eleccions ni és bona ni tampoc dolenta per se, però si volem continuar avançant en democràcia i transparència convindria continuar treballant en la separació de poders, aconseguint que el legislatiu i l’executiu estiguessin més allunyats l’un de l’altre, on unes eleccions separades podrien ser la millor opció, ja que reforçarien la capacitat de fiscalització i control de les corts i el poder de decisió de la població d’escollir el lideratge que volen al capdavant de la presidència.
Si volem ser una societat moderna, crítica i empoderada, cal reflexionar i plantejar cada cosa, cada facultat, buscant els millors mecanismes com seria una actualització de la llei electoral, una separació més gran de poders i una millor representativitat de la població, tot i que a Catalunya el primer seria crear aquesta llei electoral que mai hem tingut i que bona falta ens fa.
És cert que en els últims anys s’han convocat moltes eleccions, però donar la paraula a la societat no és dolent, tot i que falta tractar a la població com a adults, i allunyar-se de la política del Twitter, el discurs fàcil i les fake news, cal exigir més i millor.
I veient la crisi d’habitatge viscuda els darrers dies també cal lamentar la poca rellevància de la Generalitat i la manca d’actuació de les nostres institucions, amb tothom pendent del que passava a Madrid però sense ni mirar a Generalitat o Parlament, fins i tot els mateixos dirigents catalans com el president Salvador Illa mirant cap a un altre costat.
Si realment ens creiem les nostres institucions, el primer que cal és posar-les en valor, aprofitar totes les competències i reclamar-ne encara més; posar-se el capdavant d’aquesta crisi per buscar-ne solucions per Catalunya, doncs com deia el president Pujol, mentre es manifestaven davant de la Generalitat era perquè la gent encara hi creia, cosa que, tristament, ja no passa, limitant l’autogovern a una simple unitat administrativa sense la rellevància que mereix.
Ja tenim nova convocatòria electoral, l’última opció d’un Pedro Sánchez tàctic i supervivent, que s’enfronta a un nou veredicte igual que l’oposició de Feijóo, i veurem si aquesta vegada aconseguirà mantenir el seu manual de resistència, just quan sembla més difícil que mai o bé si serà la seva batalla final.