COP 26, el clima i el control demogràfic
Un senyor de Barcelona, Josep Pla, posava en boca del patrici manlleuenc Rafael Puget que el 1891 “de Manlleu a Olot tardàvem divuit hores, fèiem la travessia muntats a cavall dels matxos del Reiet de Vic. Sortíem quan encara fosquejava. El camí es feia en quatre etapes. Esmorzar a l’Esquirol. Dinar a la Rotllada. Berenar als Hostalets d’en Bas. S’arribava a Olot negra nit, just a l’hora de sopar…”. Això els pocs rics que es podien permetre aquests dispendis malgrat els esforços físics que comportava el trasllat. Avui, tots podem anar de Manlleu a Olot en menys de mitja hora. Adés les valuoses femtes dels matxos es recollien per adobar els camps. Ara el viatge contamina, tant directament pels gasos de la benzina com indirectament per tots els processos de fabricació del vehicle, l’extracció del petroli, transport, refinat i un llarg etcètera. I així amb tot, les alforges d’abans avui són bosses de plàstic. Viatjaven només els rics, i ara per menys de 30 euros volem a Praga.
El 1891 la població mundial era de 1.600 milions de persones, avui depassa els 7.800 i apunta fins als 10.000. Estant d’acord que tots tenim els mateixos drets a aspirar a les millors qualitats de vida, sense definir què s’entén com a qualitat de vida, si un consum desfrenat o un de contingut, sí que tots han de tenir dret a habitatges dignes, alimentació, calefacció, sanitat, mobilitat, etc. Pregunto, com es pot abordar el canvi climàtic a Glasgow sense cap referència a un altre de les principals causes d’aquest, un exponencial augment de la població i els seus consums. Les noves tecnologies sorgides en el darrer segle fan que tots puguin conèixer els estàndards més alts a què poden aspirar, i que uns quants ja gaudeixen. Si el 9 de novembre de 1989 es va tombar el mur de Berlín i deu anys després l’antiga URSS, va ser per l’efecte crida que tenia el que veien per televisió o en els seus escassos viatges permesos, que a occident es vivia molt més bé.
Malthus es va equivocar en predir el 1798 que l’augment de població depassaria el de la producció dels aliments i això portaria conflictes. Encara avui es podrien alimentar tots. El que no va imaginar, ni podia en el seu nivell d’informació, és que les tecnologies que ho fan possible i el mateix augment exponencial de la població lesionen altres constants que alteraran la vida dels humans al planeta, com nosaltres hem alterat la de moltes espècies.
Avui dia tot Àfrica, tot Amèrica Llatina, tots els refugiats dels països en guerra, Síria, Iraq, Afganistan… tenen les mateixes informacions mercès a la tecnologia, i per tant els mateixos objectius, sortir de la misèria, marxar imparablement cap als països més pròspers. Per això passen les més grans penalitats que no hauríem de permetre a cap ésser humà, i menys als nens que els acompanyen. Es juguen la vida. D’altres troben nous acudits per fer el salt. En comptes de pagar 2.000 euros i arriscar morir en pastera, compren un bitllet d’avió de 200 i salten en fer-lo aterrar on volen. Hem de convenir que des del moment que són éssers humans com nosaltres tenen tot el dret en les seves aspiracions, només frenades per les tanques de les diferents nacions, físiques o administratives. També tenen tot el dret a aspirar a consumir com ho hem fet nosaltres fins ara. Com els ho podem negar? Com dir a aquests i als indis, els xinesos, etc., que no poden? Nogensmenys aquests grups són més nombrosos que els occidentals, més joves i tenen més força individual, només continguda fins ara per la nostra col·lectiva. Força que ja està disponible als grups nacionals organitzats com la Xina, l’Índia, etc.
Moltes més nacions tenen accés a unes tecnologies que cert, ens han portat a la Lluna i Mart, han comportat uns augments d’esperança de vida increïble pels temps d’en Rafel Puget, però que en els seus usos militars, molts d’ells precursors dels avenços civils, poden destruir tota la vida del planeta diversos cops. I els cultes europeus ja els varen mostrar el camí el 1914-18 i el 1939-45 juntament amb els EUA i el Japó, en les lluites per hegemonies que els donessin accés a recursos escassos.
Si no s’aborda un just i humanista control demogràfic, els esforços per contenir el canvi climàtic no crec que puguin reeixir. Entenent per humà i just que des del moment del primer batec de l’embrió a l’úter matern, aquest ha de tenir tots els drets. Per assolir-ho hi poden haver moltes iniciatives que evitarien els drames de veure nens i grans morint de gana, ofegats o explotats com a esclaus. Algunes polítiques van ser eficaces però no humanes. Quan la Xina, aleshores la més poblada, va decretar la política del fill únic, el major nombre nadons nens que nenes, fruit de la tradició de prioritzar els nens, palesava que s’estava errant pregonament. Avui, la Xina té similar població que l’Índia, a punt de fer-li el salt.
Com es pot fer? Doncs potser amb polítiques de major informació i educació. Amb prevenció dels embarassos, no dels avortaments. Estimulant econòmicament les famílies que voluntàriament es continguin en paràmetres curts de natalitat. Imposant sancions a qui depassi els nombres fixats, etc. A més naturalment de promoure riquesa i repartiment just de la mateixa en els seus llocs d’origen. Fàcil de dir i pensar, difícil d’implementar i fer. Hi ha objeccions religioses i culturals. Famílies a l’Àfrica pels quals tenir una desena de fills suposava assegurar la velledat dels pares, més si pel camí només arribaven adults la meitat. Tema difícil i complicat, que a més suposa despesa amb polítiques de prevenció de concepció que no donen gaire benefici. No com els que poden aportar a grans empreses i governs les lluites tecnològiques i les taxes contra la contaminació i l’augment de temperatures que ens van imposant.
Si el 1891 als 1.600 milions d’habitants del planeta els assignéssim una petja ambiental de factor 1, podem estar d’acord en el fet que els 7.800 de l’any 2000 no la tindríem proporcionalment de 5, ans amb els consums de recursos per mobilitat, pels augments de la qualitat de vida, també de la longevitat més gran, etc., podrien pujar a factor 50, i pels 10.000 milions de l’any 2050, seria de 60, d’ací el canvi climàtic. Hem d’esperar que la consciència mediambiental, malgrat els fracassos de les cimeres, i les noves tecnologies no contaminants com la de l’hidrogen o la solar rebaixin aquest factor a la meitat i que aquest 30 sigui suportable i sostenible pel planeta. Tanmateix, si s’hagués començat el control demogràfic dècades enrere no tindríem els vergonyosos drames dels immigrants a les portes dels països rics morint de gana i fred.
De moment la contenció demogràfica a la societat occidental on estem l’ha portat l’augment del nivell de vida i complexitat, també a les emergents com la Xina, però aquest augment s’ha basat en bona part, i ara ho patim, en l’erosió de les condicions de vida pels humans en el planeta. Un planeta que seguirà girant per l’espai sense l’Homo sapiens, que demostrarà en la seva trista fi, que ningú podrà certificar, que l’autoqualificarse de sapiens va ser una més de les moltes hipocresies de la nostra espècie. Almenys els dinosaures es van extingir sense aquest pecat original.