En aquells prats molsuts vora la carretera de Gombrèn, pares i oncles ens hi duien a l’agost a fer volar estels i, quan ja havien esbufegat tots per torns maldant per fer-los enlairar, l’estacarrada damunt l’herba era general

–Me’n vaig a Cor’netes... M’ho deia l’altre dia el millennial de casa, a la recerca d’un bany d’herba, mentre enfilava el camí que passa pel redall de cal Polit i va a espetegar a l’espai alhora real i mític dels estius de la seva infantesa. -Fliparies de com la meva generació enyora els principis dels dos mil... –somriu gronxant records. I les primeres notes del Jugarem a estimar-nos... de Marta Roure amb què m’anuncia que tornarà per dinar em retornen l’olor d’aquelles catifes verdes acabades de dallar on el dúiem de petit. I, a l’instant –aquí el dit millennial respira fons sentint la seva intimitat a recer–, el pensament salta tres dècades enrere i el Per un tros del teu cos de Lluís Llach de la meva primera adolescència se m’endú... A la meva generació, enfilant aquell mateix camí l’any 1971 érem quatre canalles: la Vessagots, la General-llànties –per les taques que, com medalles, decoraven la part superior del seu vestit, així que esmorzava–, el Nimon i jo. El Dudú ja era gran i campava per les seves a la costa. No us dic com em deien a mi perquè la padrina em va avisar que no m’ho deixés dir ni en broma, que després em traurien motius. I per si a algú se li ha passat pel cap que m’he inventat els malnoms dels altres com a revenja, us diré que guardo un document sonor que certifica que són certs: el primer enregistrament familiar, digitalitzat fa poc, fet amb el radiocasset que els pares ens varen dur de record de la celebració del seu aniversari de noces a Canàries. Voleu més dades? L’arribada de l’aparell i les cintes va marcar aquell estiu del 1971 revolucionant canalla i adults que hi vam gravar sense pudor converses familiars i cants dies i dies; després, la dèria de gravar-nos va decaure. El que malauradament no es va enregistrar enlloc és el que estic a punt de compartir amb vosaltres. Però deixeu-me tornar a Cor’netes, que és on la bucòlica escena va esdevenir-se. En aquells prats molsuts vora la carretera de Gombrèn, pares i oncles ens hi duien a l’agost a fer volar estels i, quan ja havien esbufegat tots per torns maldant per fer-los enlairar, l’estacarrada damunt l’herba era general. Jo, que era la més ganàpia de la patuleia, esperava amb candeletes aquell moment tan impressionista –canvieu dinar per berenar i ja teniu el quadre– sense cap dona conilla, però. El plat fort no era pas la xocolata, ni les prunes de cal Polit, collides al crit d’“Agafeu totes les que vulgueu, que si no les haurem de donar als porcs”, sinó el marro, que s’hi mastegava, tal vegada amb més salivera que cap menja, mers gossets de Pavlov amb fam de tafaneries que som. Val a dir que jo sabia ja –ho havia descobert l’any abans– que, en els adults, la posició horitzontal –tant si era de bocaterrosa com de panxa enlaire–obrava meravelles. I no penseu malament que no són hores: vull dir que els predisposava a descabdellar-se sense embuts, oblidant que algun menor podia ser a prop. Sense el preavís del “Te’n diré una” amb què el meu amic occità m’anuncia que me’n vol explicar una de ben grossa, la conversa anava essent cada vegada més sucosa. A veure, contextualitzeu-me: poseu-vos a la pell d’una nena que anava més perduda que un pop en un garatge, com es deia aleshores. No us voldria decebre, però, que la història tampoc no... Tot i que ara començo a notar per dins que explicar-vos-ho em podria generar un cert malestar ètic, que em van ensenyar de menuda que es pot dir el pecat, però no el pecador. És clar que podria obviar els noms de la gent, si no fos que la història sense saber qui en són els protagonistes no té ni suc ni bruc. Ai, com ho pelarem, tot això? Bé, ho intento, però no prometo res. Faré servir termes comuns del vocabulari de la família: el pare, la mare... –i com que els menuts no eren ni tu ni vós, els anomenaré “la canalleta”. Va, que m’hi llanço... Aquell dia d’agost de l’any 1971, mentre els adults estaven estarracats a l’herba i els més menuts bregaven perquè l’estel es mantingués enlaire més de dos minuts, jo, ajaguda inicialment amb la canalla, pum, pum, pum, pum, pum... –com el Coiot del Looney Tunes– m’anava acostant cada vegada més al grup dels adults. De sobte, em vaig adonar que la meva tieta mirava amb molta insistència una parella de la seva edat –aleshores, uns trenta anys– que estaven asseguts a l’herba un bon tros més amunt. A mi em semblaven d’allò més anodins i no veia quin interès podien tenir aquell home i aquell dona per a ella. Finalment, però, li va picar un cop de colze suau al tiet, el seu marit, per demanar-li que se’ls mirés bé, a aquell parell: –Ei, tu no creus que és ella? –No ho sé, des d’aquí no l’acabo de veure prou bé... –va respondre ell, prudent de mena. –Sí que l’és, sí; i tant, que l’és, amb aquest nas xato, aquest ulls axinats... –reblà ella, a l’instant, tota esvalotada. I sí, que l’era, perquè el meu oncle va acabar saludant la dona amb un lleu gest del cap. Trempat de mena, no hauria girat la cara a ningú i a ella tampoc. A l’instant, va obtenir el gest equivalent de retorn, prova irrefutable del cotó que la tieta tenia raó. Però en comptes de tranquil·litzar-se, allò va començar d’inquietar-la encara més. –A veure si t’ha confós amb el teu germà, ara a tu... I jo, amb uns ulls com dues taronges, preguntant-me què tenia d’estrany que algú confongués el meu tiet amb el seu germà bessó: que no els confonien moltes vegades, la gent? L’inquietant per a mi era no saber qui era ella ni de què la coneixien, a aquella dona xateta i d’ulls axinats? Ara us deixaré amb el cap a can Rumia una estona perquè empatitzeu amb mi i sapigueu com de perduda em vaig sentir jo en el món incomprensible dels adults fins que no vàrem arribar a casa de la padrina. –Mareee, no us imaginaríeu mai qui hem vist a Cor’netes... I quan ja em feia pagues de descobrir com es deia la dita dona, la meva mare va i m’avia sense contemplacions al lavabo a vigilar la canalleta. –Tu, Sílvia, mira que es rentin ben bé les mans, que aviat soparem. I no facis d’escoltapets, eh? [Tota la vida buscant un equivalent irònic al verb eavesdrop anglès i acabo de descobrir que tenia l’expressió en el tesaurus familiar de paraules de la tribu... L’he buscat i trobat al diccionari Alcover-Moll amb la definició sota el sinònim “escoltagasetes”, també forma única per als dos gèneres: “Qui escolta indiscretament les converses dels altres.” No cal que us digui que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull cap de les dues... Xof! A cada bugada perdem un llençol. Un parell de llençols a punt de perdre’s en una nova bugada generacional... Sort que al millenial de casa –em consta que no és l’únic– li ha agafat el baterol (també al DCVB: “Rauxa; idea o desig insistent”, localisme que el diccionari situa al Lluçanès, però que al Ripollès era ben viu als anys 70) de recollir les paraules que només sent a la família àmplia –un diccionari de la tribu, vaja–. Li hauré de proposar que les hi inclogui... Com són els records, que a cada mig minut m’obliguen a capbussar-se en el diccionari Alcover-Moll. Tancat l’incís, us deia que em van enviar al lavabo perquè no fes d’escoltapets i no us havia dit que ells es van tancar a la cuina, amb l’excusa que feia corrent d’aire. Però, com que encara que tinguessin la porta ajustada cridaven com firaires, el vaig poder sentir, el nom d’ella, sííííí! Tanmateix –em poso seriosa ara– per contracte previ de confidencialitat que m’he autoimposat, no us el puc dir, i creieu-me que em sap greu... El que sí que puc compartir és que vaig saber també que sortia a la tele. La qüestió de fons que quedava per resoldre era descobrir qui era ell, i la meva tia li ho va etzibar pel broc gros a la padrina: –Mareee, vós no sabeu pas de qui deu ser parent un xicot caraprim, que fa molta patxoca, que va amb una de Barcelona, tota extremada? –Ni ho sé ni m’interessa, nena, que ja saps que no m’agraden les tafaneries... I aneu amb compte que les bromes porten aigua i encara ens trauran motius... El pare i l’oncle van aprofitar llavors per tancar un tema que no els interessava gens ni mica i, si m’apureu, gairebé els incomodava, i van anar desfilant cap a fora amb l’excusa que el més calent era a l’aigüera i volien sopar d’hora. –Jo començo a fer el foc... –Espera, que et porto la graella, que la vaig endreçar a la caseta... –Au, va, mosses, que aviat ho tindran tot a punt i nosaltres aquí encara de xerrera... –va trencar l’enraonament la padrina. No compto pas que la cosa quedés aquí, però. En devien parlar d’amagat més d’un dia, la tieta i la mare, quan ningú no les sentia. A mi el tema se m’havia oblidat fins avui, que Cor’netes ha tornat a la conversa. I no me n’he pogut estar: he googlejat el nom de la dona, i he al·lucinat. Ara ja sé qui és ell. Vull dir que en sé nom, cognom, professió, dates de naixement i mort, i que he vist la foto de tots dos a la portada d’una revista dels anys 70 anunciant el naixement de la seva filla. I fins i tot sé que el seu nebot fa temps que triomfa a Hollywood. I encara us podria dir més perquè en una entrevista que va concedir l’any 2018, ella confessa que el pare biològic de la seva filla és un famós periodista. Suposo que ara ja comenceu a tenir clar que no me l’he empescat jo tot aquest docudrama. I no em direu que no n’és de retorçat, l’atzar, que d’entre els 947 municipis de Catalunya que tenia per escollir, tria fer coincidir la dita dona i el germà bessó del seu antic rotllet precisament en la localitat en el terme municipal de la qual hi ha els prats de Coronetes, on diverses generacions d’Aymerichs hem passat les millors estones de la infantesa. Però torno al tema de la llengua, que he deixat suara perquè cadascú galopa en el cavall que més li plau. I em pregunto: com és que encara no ha quallat una revista que reculli tot el safareig.cat? Ho va intentar Lecturas, fent unes pàgines centrals en català, però aviat va quedar en res. I hem d’acceptar que es perdi, ara, tot aquest llegat impublicat que podria fer pujar visites i likes en webs, en podcasts, en vídeos catalans? És clar que hauria de ser amb el consentiment d’implicades i implicats, i que... qui és la maca que comença a destapar intimitats per donar exemple, tan pudoroses culturalment com som? A mi no em mireu, que sempre he dut una vida monacal. La relació més exòtica que se’m coneix és amb un danès que ni tan sols era casat –zero marro, doncs– i l’escena més heavy és que em va fer passar per la seva dona en una recepció que va tenir lloc al Palau de Pedralbes on, que jo recordi –i si descobriu que sí, no cal que m’ho digueu perquè m’enduria un disgust– no hi havia ningú de la reialesa espanyola. Perquè... el sexting pandèmic amb un babyboomer divorciat que surt a la Gran Enciclopèdia Catalana m’imagino que tampoc no compta, oi? Buf, respiro...

En aquells prats molsuts vora la carretera de Gombrèn, pares i oncles ens hi duien a l’agost a fer volar estels i, quan ja havien esbufegat tots per torns maldant per fer-los enlairar, l’estacarrada damunt l’herba era general

Coronetes, berenars damunt l’herba