La llengua dels escriptors, periodistes, ensenyants... i dels usuaris en general, ha millorat o empitjorat aquests darrers anys?

Fa temps que volia parlar de la importància que els correctors i les correctores han tingut i tenen en la millora i consolidació de la llengua, de qualsevol llengua, però molt especialment de la nostra, que, com tots sabem, ha patit, i pateix, unes pressions fortíssimes de llengües veïnes, especialment del castellà, sovint degudes més a qüestions extralingüístiques, per no dir-ne directament polítiques, que no pas lingüístiques. De ben segur que si aquestes pressions només haguessin estat les habituals de qualsevol veïnatge no hauríem arribat, ni de bon tros, on som ara i el paper dels correctors no hauria tingut la importància i la transcendència que té a casa nostra, per molt que sovint s’amagui o, si més no, s’ignori. La publicació, ja fa uns anys, d’un dossier molt extens i divers dedicat al tema a la revista Llengua Nacional (núm. 97, IV trimestre del 2016), del qual cito uns quants fragments, m’ha engrescat a compartir aquest tema del qual per desgràcia es parla ben poc si no és en àmbits molt especialitzats com el de l’edició, els mitjans de comunicació, l’ensenyament…, per molt que ens afecti a tots directament o indirecta. En primer lloc, tot i que pot semblar innecessari, vull deixar clar que quan parlo de corrector no em refereixo al corrector ortogràfic eina informàtica, tot i que en recomano l’ús i considero que és molt útil i molt important, com moltes altres eines lingüístiques que ens ofereixen la informàtica i internet. Em refereixo, és clar, a la “persona que corregeix”, que és una de les accepcions que té la paraula al diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans). I en segon lloc, vull aclarir que he volgut parlar de correctors i de correctores, perquè, com apunta un dels articles del número esmentat de Llengua Nacional, cada vegada són més nombroses les dones que han fet de la correcció el seu ofici, com es veu, per exemple, en l’evolució del quadre de correctors de l’IEC, que trobem al número esmentat de la revista. Fets aquests breus aclariments voldria centrar-me en un parell o tres d’aspectes de la correcció, tot i que reconec que se’n podrien tractar molts d’altres. El primer fa referència a la necessitat del corrector. Com molt bé diu Albert Jané (lingüista, traductor, corrector..., i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2024) “un llibre sempre l’han de veure dues persones, sempre s’ha de corregir, per molt que se suposi que en sàpiga l’autor” (pàg. 36). No cal dir que estic totalment d’acord amb l’afirmació del mestre Jané, tant que sempre he predicat amb l’exemple i he demanat que els meus textos que han de ser editats siguin revisats pel corrector de l’editorial o de la revista. Val a dir, també, que sempre hi he afegit que m’agradaria veure les correccions proposades, per aprendre’n i esmenar els errors, però també per discrepar-hi en alguns casos, ja que en llengua, i sobretot en els seus usos, no hi sol haver fórmules úniques ni inqüestionables. Potser és per això que sempre he vist el corrector com una ajuda. I dit això ja em sembla que entro en un segon aspecte important a destacar en la feina del corrector. M’hi referiré a partir d’unes paraules d’allò més encertades d’Àlvar Valls (periodista, escriptor, corrector...), també publicades a Llengua Nacional: “Qui coneix bé la llengua sol valorar la tasca del corrector i sol veure’l com un col·laborador necessari. Hi ha autors, però, que el veuen com un competidor, com un delator, o com el policia dolent. El corrector és un tècnic al servei de l’edició, com el maquetista o l’impressor” (pàg. 42). Personalment sempre l’he vist com una persona que pot ajudar a millorar el text, a fer-lo més ric i clar, mai com un enemic, com algú que qüestiona la meva feina. És per això que sempre els he valorat, els correctors i les correctores, sobretot si són bons professionals, si són competents i poden argumentar, com sol ser habitual, les propostes. És per això que gosaria dir, i aquí potser ja entro en un tercer aspecte, que un bon corrector és aquell que només toca allò que cal del text, aquell que en canvia els elements imprescindibles, aquell que, com diu Àlvar Valls, aplica la regla d’or de la correcció: “Davant del dubte, no ho toquis”. I encara hi afegeix: “O, a tot estirar, fer una proposta en llapis perquè sigui l’autor del text qui decideixi” (pàg. 43). Aquest respecte crec que és el que predomina en la majoria de correctors, sobretot quan veuen que un text és ben escrit, ben estructurat, treballat per l’autor; en canvi, quan el text no s’aguanta per enlloc, que també n’hi ha, o quan sembla més pensat i escrit en castellà que no pas en català, que també se’n troben, sovint el corrector ha de tirar pel dret, refer el text de cap a cap i consolar-se de pensar que fa una feina que no li correspon, que no li sortirà a compte crematísticament parlant, però que cal fer si no vol que allò arribi al lector en aquelles condicions i li faci un favor ben flac. Tot i que ja m’he allargat una mica massa, no voldria tancar aquestes reflexions sense referir-me a un aspecte certament controvertit, com es veu en els diversos escrits de la revista esmentada i com sovint apareix en les discussions del gremi: ¿la llengua dels escriptors, periodistes, ensenyants, científics, funcionaris, oficinistes..., dels usuaris públics de l’escriptura en general vaja, ha millorat o ha empitjorat aquests darrers trenta anys? Deixeu-me dir, d’entrada, que hi ha opinions molt diverses sobre el tema, com reflecteix la revista que he utilitzat de pal de paller. Els dos extrems els trobem en l’optimisme d’Albert Jané i en el pessimisme de Jem Cabanes. El primer, parlant del català del 2016 diu: “Jo, en aquest sentit, potser la nota més esperançadora que he trobat és que, actuant de jurat de premis literaris dedicats a gent jove, en què els participants són joves, nois i noies joves, m’he trobat amb una qualitat realment molt alta: hi ha nois i noies que escriuen en català i ho fan molt bé; molt més bé, evidentment del que jo ho hauria fet a la seva edat: això sense cap mena de dubte” (pàg. 38). El segon, en canvi, ho veu així: “Finalment, em permet un rapidíssim cop d’ull sobre la qualitat mitjana del català periodístic durant la meva dedicació correctora. [...] Amb els anys, emperò, mentre les deficiències ortogràfiques se superaven, la sintaxi i la fonètica s’anaven deteriorant, i la parla de força informadors empitjorava, alhora que la competència redaccional fluixejava més i més” (pàg. 14). Tot i considerar-me una persona optimista, em sento més a prop del pessimisme d’en Cabanes que no pas de l’optimisme d’en Jané. I em dol, però ho dic per experiències diverses: per ser jurat de premis literaris de tota mena, per lectures d’originals fetes per a més d’una editorial i, sobretot, perquè cada dia sento a la televisió i a la ràdio el català que s’hi fa servir, empobrit fins a uns extrems que fa trenta anys no m’hauria imaginat mai. Hi ha solució? Crec que sí, però no serà fàcil, sobretot si no hi ha una voluntat política i una conscienciació social clara que millorar la llengua no vol dir únicament, ni de bon tros, millorar-ne l’ortografia. Potser molts professors de llengua hem d’entonar un mea culpa perquè durant massa anys i massa sovint hem reduït l’ensenyament de la llengua a l’ensenyament de l’ortografia i hem deixat massa de banda els bons models literaris que, sense cap mena de dubte, tenim. Hi som a temps, però no podem amagar el cap sota l’ala i el primer que hem de fer és demanar a tots aquells que utilitzen la llengua com una eina, d’una manera pública, que facin l’esforç de conèixer-la i de millorar-la, deixant de banda aquell massa estès “ja ho revisarà el corrector”.

La llengua dels escriptors, periodistes, ensenyants... i dels usuaris en general, ha millorat o empitjorat aquests darrers anys?

Correctors i correctores