Córrer amb barretina
Cada any, quan arriba el desembre, les curses populars de Nadal s’omplen de corredors disfressats. És una tradició que fa gràcia, que omple de color els carrers i les muntanyes i que, diguem-ho tot, també anima unes curses populars que sovint es converteixen en festes col·lectives i una manera molt pràctica de cremar els torrons, els excessos en els àpats nadalencs i d’acabar l’any fent exercici.
Ara bé, els que em coneixeu ja sabeu que jo no soc de disfresses. Ni per Nadal, ni per les curses, ni tan sols per Carnaval, sigui d’estiu o d’hivern. No m’agrada. Ara bé, si s’ha de fer, es fa, perquè en el fons si t’apuntes a aquestes curses el que vols és córrer i el més important és passar-t’ho bé.
I per això, proposo un repte: tota la gent que corre amb barret de Pare Noel, per què no fem l’alternativa més nostra? Per què no anem amb barretina? Si al cap i a la fi es tracta de fer festa, de donar un toc especial i de reivindicar l’esperit de Nadal… doncs la barretina és tan festiva com qualsevol barret vermell amb pompó blanc. I, sobretot, és nostra.
Imagineu-vos-ho: un riu de corredors amb barretines, donant un aire ben català i, per què no, més autèntic, més arrelat i menys importat. Una imatge que combina tradició, humor i comunitat. Perquè posar-se una barretina no és disfressar-se; és també reivindicar-nos.