I en algun lloc recòndit de l'univers, molt i molt lluny d'aquí, una divinitat oblidada (o l'atzar o el destí, qui ho sap?) passarà la pàgina de la teva història amb un somriure burleta

Conten que, una vegada, n’hi havia un que havia intentat atrapar-se l’ombra. I com més ell corria, més lluny ella en fugia. Deien que ho havia provat tot. En nits de lluna plena, l’havien vist esvalotat al seu darrere, perseguint-la per la carena. En dies de sol inclement l’havien vist perseguir-la tot el dia, amb una única pausa a les 12 del migdia, en punt, en què l’ombra havia desaparegut de sobte i ell s’havia aturat confús sobre ella, sense parar-hi esment. L’havia perseguit estiu i hivern, tardor i primavera, en dies de pluja i de vent, sota la neu i enmig de la boira, per la platja i la muntanya, corrent per carrers i places, travessant conreus i corriols. Per més que ell havia corregut, l’ombra havia estat sempre més veloç; no l’havia atrapat mai. I et semblarà una rucada, i una història sense sentit, i vist des de fora pensaràs que la raó per no atrapar-la era ben senzilla i riuràs pels descosits: “Pobre beneit! –potser exclamaràs–. Que no se’n va adonar, que perquè ella deixés de córrer, l’únic que necessitava era quedar-se aturat?” I passaràs la pàgina d’aquest diari amb un somriure burleta. I tot seguit miraràs el rellotge (de polsera, de paret o al mòbil, tant se val) i t’adonaràs que és més tard del que et pensaves (sempre acostuma a ser més tard del que creiem que és) i tancaràs el diari d’una revolada i t’acabaràs el cafè d’un glop (o la tisana o la llet amb cacau o l’últim mos de l’entrepà) i diràs “Arreveure! Fins després!” i pagaràs la consumició (si ets en un bar) o faràs un petó als teus fills, parella, pares o éssers estimats (si ets a casa en companyia) o només et respondrà el silenci (si estàs sol), però sigui com sigui agafaràs els trapaus (el mòbil, la cartera, les claus) i arrencaràs a córrer. Correràs, i t’estressaràs, perquè falten pocs minuts perquè soni el timbre de l’escola, els teus fills fa deu minuts que es barallen al seient del darrere i esteu atrapats en un embús, amb desenes de cotxes més, on fa més de mitja hora que ni l’aire no es mou. Correràs perquè acabes de descobrir que, qui sigui que tens per sobre a la feina, et va enviar ahir a la nit un correu electrònic “súper urgent” demanant-te (exigint-te) un seguit de tasques (impossibles de complir) que vol veure complertes (sense voler acceptar que són impossibles) tan bon punt posi els peus a l’oficina. I tots dos sabeu que és impossible (i que res del demanat té cap sentit), però qui s’atreveix a dir “no” a qui t’ajuda a pagar la hipoteca? Correràs, i maleiràs, perquè encara no t’ha arribat aquell paquet que vas demanar ahir a les tantes de la matinada a una empresa que tot ho ven (i a qui pagues quatre rals al mes per un servei de missatgeria ultraràpida) i ara per culpa seva no tindràs a temps el regal per a la teva mare/pare/amic/amiga/parella/sogre/sogra/gendre/jove/fill/filla o qui sigui a qui avui has de fer un regal, tant sí com no, pel motiu que sigui. I desesperat emprendràs una cursa desenfrenada, de botiga a botiga, intentant trobar el regal perfecte. I arribaràs davant de la persona homenatjada amb un obsequi entre les mans (més o menys mal embolicat), la llengua a fora, el cor a mil revolucions i incapaç de sentir l’alegria compartida del que hauria de ser una celebració. Correràs del matí al vespre (sense viure mai el present), sempre amb una tasca entre les mans (sempre pensant ja en la següent) i arribaràs a la nit, exhaust i cansat, sense entendre com poden passar tan de pressa les hores del dia, i els dies del mes, i els mesos de l’any, i els anys de la teva vida, i com és que el mirall et retorna el reflex d’uns cabells blancs, i d’un rostre cobert d’arrugues, si tot just era ahir quan eres un infant de pocs mesos que aprenia a caminar. I en algun lloc recòndit de l’univers, molt i molt lluny d’aquí, una divinitat oblidada (o l’atzar o el destí, qui ho sap?) passarà la pàgina de la teva història amb un somriure burleta.

I en algun lloc recòndit de l'univers, molt i molt lluny d'aquí, una divinitat oblidada (o l'atzar o el destí, qui ho sap?) passarà la pàgina de la teva història amb un somriure burleta

Correu, insensats