La sobreprotecció paternalista és frqüent a la llar i a les escoles, una pràctica que caldria repensar

La pel·lícula Cors de ferro, de Brian De Palma, estrenada l’any 1989, explica com el sergent Meserve i tres soldats més sucumbeixen a l’horror de la guerra perdent tota engruna de consciència moral. L’infern forja cors de ferro, ens diu el film, i aquest és el càstig, l’horror, la condemna perpètua. Els cors de ferro són la materialització física dels condemnats, transitant per les tenebres sense remordiments, assassinant sense dolor. La guerra revela l’inframon real, el que devora totes les ànimes, vives i mortes, heroiques i assassines, innocents i culpables, sense cap discriminació, perquè l’enemic de debò no és aquest o aquell territori, sinó la guerra mateixa. L’oposició radical dels cors de ferro són els cors de cristall.

Aristòtil ens diu que la virtut és el terme mitjà entre dos vicis oposats, és l’equilibri entre la carència i l’excés; la saludable dosi. Tanmateix, sovint pensem que una educació saludable ha de defugir del tot els escenaris emocionalment pertorbadors, interpretem que la duresa verbal, els conflictes sentimentals o els riscos de triar equivocadament són el cisell que esculpeix el turment adolescent. Construïm així la dimensió antagònica, el vici aristotèlic radicalment oposat als cors de ferro, modelem cors de cristall. Aquests, enfront del dolor dels altres, solen girar el cap, aparten la mirada, no poden enfrontar-s’hi. Són peces de porcellana, incapaces de suportar situacions ansioses o d’enuig sense trencar-se. A totes dues tipologies se’ls fa estranya la solidaritat i penosa la lluita contra les injustícies, uns les aplaudiran, els altres les eludiran. És el nostre fracàs, una de les grans derrotes educatives.

Tornant al film de De Palma, és bo remarcar la presència catàrtica i imprescindible de l’heroi. Contra la manca d’empatia i duresa extrema del sergent Meserve i els altres, rivalitza el coratge del soldat Eriksson, tot un model de fermesa moral que, malgrat la confusió i el dubte, sap mantenir el cap fred enfront dels embats de la follia. Malauradament, el seny del protagonista no pot evitar el segrest, la violació en manada i el cruel assassinat de la noia vietnamita. Recordo l’escena final de la pel·lícula, quan l’Eriksson, en un tramvia de San Francisco, veu una noia amb el semblant gairebé idèntic de la jove que no va poder salvar; ella baixa del vehicle oblidant la jaqueta en el seient, però ell l’encalça de pressa i li allarga la peça oblidada. “Gràcies”, diu ella observant el rostre desencaixat del noi. “Has tingut un malson?”, li pregunta. “Sí”, respon ell, amb el cap cot. La noia se’l mira comprensiva i li diu: “Però, ara ja s’ha acabat, penso.” Tot seguit, s’acomiada i marxa, deixant el protagonista amb la mirada irresolta, la que confirma que res ha acabat.

Sense cap mena de dubte, Eriksson encarna el paper de la persona resistent, el cermet de ceràmica i metall, la persona que posseeix el coratge per fer el correcte, malgrat que també sigui una víctima de la guerra. Representa la forma humana de l’equilibri entre l’excés i la carència, entre la insensibilitat i la fragilitat, entre els cors de ferro i els cors de cristall.

Tots sabem que cal ser valent, sabem que és en les emocions i els sentiments on ens reconeixem de debò, no ens reconeixem sumant o restant, ens reconeixem sentint, i així ens ho mostra l’experiència. Amb ella ens adonem que els fracassos i les adversitats són substrats essencials de la vida, que ens ensenyen a encaixar-la i a ser més correctes i molt més assenyats. I per aquest motiu, la vida no ha de ser un úter matern protector i perpetu capaç d’evitar les dissorts i les col·lisions dels anhels dels nostres joves. L’existència a dins de la gran matriu protectora, sigui familiar o educativa, subministra als adolescents una vida organitzada, segura i estable, però frèvola i efímera, que a la curta o a la llarga voldran abandonar, estiguin preparats o no. Crec fermament que la cura excessiva és perillosa, una forma de maltractament autoritària, disfressada d’avinença i complicitat, que sovint esdevenen en sentiments de dependència, inseguretat, i en escruixidor dolor quan la frustració irromp. La sobreprotecció paternalista és una pràctica freqüent a la llar i a les escoles, una pràctica que, si més no, caldria repensar. Ni el fred ferro ni el feble cristall ens cal, diria Aristòtil, però sí l’ànim d’encaixar l’adversitat sense perdre ni una espurna d’equilibrada i digna humanitat.