Anar a Barcelona era una odissea. calia tenir paciència sobretot en el tram fins a la Garriga, on l'avançament era una temeritat

Àlex Pujols i Ricard Farré van decidir crear el grup Arribar i Ploure i van fer popular el videoclip Paraules d’antes, on es recullen un seguit d’expressions pròpies del llenguatge col·loquial de mitjans del segle passat, influenciat per la imposició del castellà durant les dècades de la dictadura franquista. Un exemple és el mateix antes del títol. El pas del temps ens ha permès millorar una miqueta el català del carrer. El cert és que hi ha coses d’antes que avui són molt diferents. Si fem una ullada enrere comprovarem les transformacions que hem viscut els darrers anys. No cal dir que la retrospectiva és molt diferent en funció de l’edat de cadascú. Un dels pocs avantatges de tenir més anys és aquest, tenim la perspectiva més llunyana que els joves. En tot cas, coincidirem que els canvis de tota mena que hem vist en el darrer segle transcendeixen en molt a l’evolució experimentada durant els segles anteriors. Per als desplaçaments, hem passat del carro a l’avió. L’arribada de la tecnologia a través d’internet ha provocat transformacions que ni els més rellevants futuròlegs no van saber ni ensumar. Parlem de fets de casa nostra. De les transformacions que hem viscut. Una d’elles són les carreteres d’Osona. Els més grans recordarem el que anomenàvem la recta de Malla, que era el tram actual de la C-17 (aleshores la N-152) que va des de la sortida de Vic fins al supermercat Esclat (aleshores Mobles Malla), amb la diferència que tenia un sol carril per sentit de circulació, un fet que provocava cues a les hores punta. De fet, les mateixes que avui tenim, per exemple, a les acaballes de la carretera de Manlleu a Vic a la zona de la Cabra. En aquest sentit, les millores han estat limitades perquè l’entrada a Vic per la carretera de Roda pateix el mateix. Per anar a Barcelona calia tenir paciència, sobretot fins a la Garriga. En aquest tram l’avançament era una temeritat, calia acumular molta paciència fins arribar a l’autovia de l’Ametlla, que durant anys va ser una via molt perillosa per uns maleïts carrils d’avançament alternatius que van esdevenir un niu d’accidents molt greus. Ara fa uns 35 anys, anar a Barcelona amb cotxe era una odissea que el temps ha pacificat. A banda de la C-17, altres carreteres han tingut millores, altres no. Dos exemples en cada sentit: direcció al Lluçanès, per arribar a Prats o Olost des de l’Eix Transversal (gran novetat), el canvi ha estat espectacular. La carretera és parcialment nova, però si vols anar a Sant Boi de Lluçanès des d’Osona has de fer les mateixes corbes que fa cent anys pujant la Trona. El tren no ha canviat gens, l’estació de Vic fa més goig, però n’han tancat moltes d’altres i el servei de Renfe és igual, igual... de deficient. Les rotondes és cosa de quatre dies. Els joves les recorden de tota la vida, però els que fa anys que conduïm sabem que van aparèixer de cop i potser no sempre on calia. Les cruïlles amb l’escaire fred de 45 graus van esdevenir circumferències on vam haver d’aprendre a circular, tot i que a alguns dels d’antes i a alguns dels d’ara encara els cal progressar adequadament. Hi havia un temps que teníem oficines de caixes d’estalvis i bancs a cada cantonada. L’oferta era generosa. No calia anar-hi abans de les 11 del matí. Per parlar amb el personal t’hi presentaves i prou, potser t’esperaves que la visita anterior enllestís, però t’atenien aviat, no calia demanar hora, tenien tot el seu temps per dedicar-nos. La cosa va començar a anar a menys amb l’aparició dels caixers automàtics, que ens presentaven com a solució de futur, un futur molt curt perquè avui molts pobles no tenen ni oficina ni caixer. En aparèixer als mercats financers les targetes de crèdit eren privilegis exclusius per als rics, només en disposaven els comptes corrents carregats de zeros (amb un altre número al davant, és clar). La realitat d’avui és que el pagament amb plàstic comença a semblar cosa del passat, el mòbil ha deixat enrere allò que fa quatre dies era una gran novetat. Tanmateix, els més grans encara recordem els caixers humans darrere la finestreta mentre amb mà destra el senyor caixer de veritat comptava els diners que li portàvem amb una agilitat increïble. Ens tenien registrats en unes targetes que omplien amb bolígraf. Era la prehistòria de la informàtica. Ah, el telèfon, és una de les tecnologies que ha canviat més. Fa mig segle era impossible que un pagès pogués comunicar-se des del mig d’un camp tot sembrant, ensulfatant o segant. Encara recordem aquell aparell aferrat a la paret, d’un color negre intens on destacava un cercle amb deu forats també circulars, amb números del 0 al 9. Aquells que tenen encara més memòria recorden que abans de comunicar-se calia establir contacte amb una central que et feien el traspàs amb l’abonat sol·licitat. L’1 de gener de 2002 entrava en circulació l’euro, la moneda que aconseguia la unitat monetària a molts països d’una Europa que fins aleshores tenien les seves pròpies monedes nacionals. Un euro equivalia a 166,386 pessetes. L’euro, de dubtós futur quan va arribar, s’ha consolidat amb fermesa, tot i que allò que aleshores en demanaven 100 pessetes de cop i volta va passar a costar un euro (166,386), un mal negoci per al consumidor. El temps passa, però avui encara molta gent calcula en pessetes el que paga en euros. I què cal dir del món de la premsa. Aquí els canvis han estat espectaculars. A poc a poc el paper que surt de les rotatives té menys gruix, ara sabem les notícies al moment, els mòbils ens expliquen les coses just quan passen. S’han acabat les exclusives, qui diu la notícia primer sap que la competència el seguirà segons després. El problema és que, en general, tots vivim de titulars, no anem més enllà de la superficialitat. L’escola d’antes i la d’avui no s’assemblen en res. El fals respecte als professors sobretot durant la dictadura és cosa d’un passat molt fosc. Hi havia mestres que donaven clatellots als alumnes fins i tot amb el vistiplau patern. En plena dictadura pegar a qui el presumpte educador considerava que es portava malament a classe era habitual: “El que hauràs fet”, deien els pares als alumnes que es queixaven d’haver estar agredits per un professor. La relació dels alumnes amb els mestres/professors s’ha transformat d’un temorós “vostè” a un confortable tractament que només hauria de frenar la lògica frontera del respecte cap al professional. El comerç de casa nostra ha canviat molt. Tots recordem la botiga “de tota la vida”, que avui ha tancat. En tot cas han canviat d’activitat mantenint la decoració històrica. El botiguer ens explica les transformacions socials en el camp laboral, moltes persones grans tanquen el negoci que havien heretat dels pares perquè els fills opten per alternatives que encaixen més i millor amb les necessitats actuals. Tornant a la cançó Paraules d’antes, justificació per fer aquest exercici. Aquesta és una conversa col·loquial, segons la cançó, de fa 40, 50 o 60 anys. Quedi clar que si s’assembla a la realitat està fet expressament: “Dumenge, al teiatru vaig trobar l’arcalde i va dir que enviava una encuesta sobre deport i que la trobarem al busson. Llavores després de sopar un plat de llumillo relleno amb esberginies, t’he trucat per telèfon perquè desdeluego podé vaic etivocat, però tot és un trucu. Aviam què passa, però van per un terrenu quivocat.” Curiós, horrorós, rar. Tot s’hi val.

Anar a Barcelona era una odissea. calia tenir paciència sobretot en el tram fins a la Garriga, on l'avançament era una temeritat

Coses d’‘antes’