Amb els pares vàrem viure intrèpids la postguerra i aquells temps esplèndids en què es treballava per assolir somnis, per les vacances, pel cotxe nou, i s’anava als bingos a fer-se ric, o ruc que deia la mare

El pare i la mare reposen al cementiri de Montesquiu entre altius xiprers de muntanya a tocar de l’entrada, o sortida, com si estiguessin a punt de fugir-ne en qualsevol moment, per això de la mort, a recer de la vida, en un somni etern i calmat d’uns nínxols minerals que en diuen columbaris i, com cantava Brassens, llestos per passar unes vacances eternes a la fresca d’aquest prepirineu no pas lluny de la seva Osona natal. Una mala praxis mèdica es va endur la mare el catorze, com ella diria, i una caiguda absurda el pare a la Santa Creu el vint-i-u, en un llit de fusta tan vella i sola que no s’ho mereixia. El pare, un dels herois de la muntura del Dolcet, de mil contínues, cardes i pentinadores de l’extinta tèxtil, es mereixia un llit de mort millor, de ferro, d’acer o de companyia. A la mare la vàrem poder enterrar amb el vestit que ens havia dit que volia, però el pare va haver de morir amb aquella bata d’hospital que fa ensenyar el cul com els paletes, els electricistes o els llauners i el vàrem haver d’incinerar, tal com ell hauria dit, amb el cul enlaire com un pallasso. Coses de la puta covid. Tant després d’una mort com després de l’altra m’ha tocat arreplegar andròmines i objectes personals, familiars, joies, estris i foteses que en algun moment havien tingut sentit per algú i decidir què se’n feia, si es conservaven en un altre calaix diferent a l’espera d’una altra tria inevitable o si es llençaven directament. En cada estri i en cada objecte hi havia una història darrere, i jo la sabia. Amb la família els anàvem triant, però jo m’hi encantava en cada un. Aquest el vàrem comprar a Galícia un estiu que jo anava amb calça curta, aquella foto la vaig fer jo i aquella altra el pare, amb una Yashica d’objectiu 1:1, el quadre i el platet el va comprar la mare un altre estiu a Toledo, en un carreró prop de l’alcàsser... Llavors, en un degoteig dolorós, va tocar revisar els àlbums de fotos, les bobines de pel·lícules de súper-8, les cintes de vídeo VHS, els CD meravellosos i els DVD entropessats, els papers legals, els rebuts i els albarans, les esqueles monocromes d’altres familiars, les eixutes factures de la mort amb caixa de fusta bona per cremar-la després. El buit que va quedar a la casa no es va fer palès fins mesos més tard. A cada volta que hi entrava pensava que hi hauria la mare, o el pare, capficats en els seus quefers, a la cuina, al garatge, a les estances oloroses del soterrani on es varen fer malbé moltes ampolles de vi. Però llavors continuava amb el procés llarg de triar què es llençava, decidir què es feia amb la casa, oferir llits, mobles i robes que ja no interessaven ningú i així haurien d’acabar en un contenidor multiproducte la Gran Enciclopèdia Catalana i la col·lecció de Time Life que tant m’havia agradat a les meves nits d’infant insomne, rosegades les puntes de cada tom per un lloro la mort del qual em va marcar definitivament el final d’una era, la meva, com una sonora i dolorosa bufetada a la cara. Amb els pares vàrem viure intrèpids la postguerra i aquells temps esplèndids en què es treballava per assolir somnis, per les vacances, pel cotxe nou, i s’anava als bingos a fer-se ric, o ruc que deia la mare, i, com deia el poeta del cinema, tot era bonic, tothom era ric, guanyaven els bons i habitava en nosaltres una sensació tangible d’immortalitat mentre els de casa estiuejaven a la costa sense aire condicionat, feien paelles de muntanya al riu i a les trobades de la família érem tants que els dinars acabaven essent sopars i aquests, veus de lluna que encara em parlen ara i adés. La bonança, com tot, es va acabar, vaig marxar de la família per estudiar a Barcelona i ja no hi vaig tornar mai més del tot. Els pares es varen fer una casa amb molt esforç i més il·lusió i hi varen viure fins les desgràcies de la medicina moderna. Ara, un cop buida, els records han anat marxant de mica en mica fins a esdevenir parets llises, escales que no van enlloc, estances plenes de silenci i la poca llum de bombetes d’emergència perquè els llums amb llàgrimes ja són ara camí del Marroc a la recerca d’altres llums i altres vides, amigo. Una flaire d’esforç romania encara avui quan he lliurat les claus a uns altres propietaris que no saben res del fill de can Patana i la filla de l’Erm i a mi només em coneixen per l’única signatura que he estampat a notaria per passar-los aquesta part de la meva vida que ja no ho és mentre escolto indiferent i amable els seus plans tan diferents d’aquells que van ser els de casa. Al jardí, arreglat per darrer cop fa pocs dies en aquesta canícula prematura, només hi passegen tórtores feres que parrupen tranquil·les, insolents garses depredadores i un gat de ningú que no va voler entrar mai a la casa del pare i que espero que els aportadors de nova vida l’alimentin de tant en tant com jo feia. Avui he enviat la darrera lectura del comptador de l’aigua a l’Ajuntament, he desnonat fibra, router i electrons i he tancat amb suavitat i un nus a les entranyes la porta d’un passat que ja no existeix. Un dragonet a la recerca de l’escalfor dels infrarojos de la càmera de seguretat ha mirat indiferent el meu passat escolar-se’m galtes avall i esclatar al terra calcari de l’entrada que mai més no petjaré. Ara ja sé que jo, com els pares, acumularé estris i merdes que després d’una altra tria curosa algú llençarà amb remordiments i, mentre, en descriurà els records que també se li arraparan a l’ànima com paparres antediluvianes i ja sé que tot l’esforç que he invertit en adquirir-los haurà estat tan debades com va ser el dels pares en altres temps, perquè ara, com Heràclit, sé que la vida sempre se’n va riu avall. Rock me mama.

Amb els pares vàrem viure intrèpids la postguerra i aquells temps esplèndids en què es treballava per assolir somnis, per les vacances, pel cotxe nou, i s’anava als bingos a fer-se ric, o ruc que deia la mare

Opinió | Coses de la mort