L'ona expansiva de la pesta porcina a Osona demostra que quan als problemes s'hi posen cares sempre esdevenen més dramàtics

A principis dels anys vuitanta a la paret de Les Escoles de Roda hi havia una pintada anònima que deia "Al pan, pan y al madero, pum". Un missatge que, llegit amb els ulls innocents d'un nen, fins anys després no vaig entendre. Com que em faltava context -aleshores ETA matava amb trets a la nuca- al text no hi desxifrava la intenció amenaçadora. Només hi sabia veure una equivocació. Em semblava que el de l'esprai s'havia colat i que el que volia dir era "Al pan pan y al vino, vino", una manera directa d'afirmar que les coses -i dic expressament les coses- sempre són com són. En realitat, però, les coses, totes, solen ser una mica més complexes. Però avui, en què tot és blanc o negre, sovint s'aborden com a dilemes el que en realitat són problemes. En són un exponent les conseqüències de la reaparició de la pesta porcina africana. Desterrada de l'Estat espanyol des de feia dècades, els positius en senglars a Collserola treuen la son al sector. És lògic. Molts encara retenen a la memòria l'episodi que va assolar Osona fa un quart de segle. Ramaders i pagesos, dos termes que semblen sinònims però que són antònims, van patir-ho a la pròpia carn. Ho recordava aquesta setmana a El 9 matí Marc Arumí, un jove pagès del Carous de Gurb que ha mamat tota la vida de pagès i ha decidit que vol fer de pagès tota la vida. Aleshores, ell tenia 6 anys i té gravat el trauma de veure la família plorant quan arribaven els camions per matar -per què en diuen sacrificar?- tots els porcs. La feina d'anys, per terra. I el futur, en l'aire. És la mostra que quan als problemes s'hi posen cares sempre esdevenen més dramàtics. I el de la pesta, que és un problema gruixut, en té moltes, de cares. Des de l'òptica de la salut pública humana no és una crisi sanitària, perquè no afecta els humans; no té una solució veterinària, perquè no existeix vacuna, i, en canvi, té un impacte rellevant sobre molts aspectes de la vida. Que les exportacions estiguin bloquejades provoca un coll d'ampolla que sacseja l'economia d'una comarca com la d'Osona, amb exagerada dependència del sector agroalimentari. Per això, si el sector estossega la comarca es refreda. Aquesta és l'amenaça. Els escorxadors, sense poder exportar, frenen l'activitat. I si no maten, no els fan falta treballadors. Solució: prescindeixen d'una part del personal. Això és el que ha decidit fer Le Porc Gourmet de Santa Eugènia. El sindicat CCOO ha anunciat i ha denunciat que fan fora 300 treballadors. La decisió, qualificada de controvertida, en realitat és indecent. Per entendre el perquè cal context. En una pràctica comuna al sector aquest escorxador feia un ús inadequat de la legislació laboral. En comptes de contractar els treballadors directament, pagant la pertinent Seguretat Social, els llogava a través de cooperatives com a autònoms. Això, que es va batejar com l'estratègia dels falsos autònoms, era molt avantatjós per a l'empresa. Com que sindicats i administració s'hi van posar seriosos, es va corregir. Però les solucions sovint són imperfectes. Van desaparèixer les cooperatives d'autònoms i van aparèixer les empreses de serveis. Subministren mà d'obra. Un canvi per ajustar-se a la legalitat. Ara bé, conceptualment no es van moure gaire de lloc. Amb una part de la plantilla no hi tenien vincle (eren autònoms) i continuen sense tenir-hi vincle (pertanyen a terceres empreses). Oli en un llum. Si van mal dades, al carrer. I els treballadors, que s'espavilin. Cal subratllar el mètode perquè abordar l'anàlisi d'aquesta qüestió com un dilema binari, amb la disjuntiva de si és legal o il·legal, redueix la complexitat del problema. Que és més profund, té arrels i molts prismes. Per això és trampós jutjar la decisió de Le Porc Gourmet aplicant-hi la plantilla de la legalitat. Les lleis sovint són un pèndol per dir què és legal i què és il·legal. Per això en aquest país es pot condemnar un paio que roba mitja baguet d'un forn de Badalona, perquè robar és il·legal, i en canvi no es pot fer res quan un escorxador que guanya calés a cabassats acomiada d'avui per demà 300 treballadors, perquè és legal. Arribats en aquest punt sembla que s'hagi acabat el debat, però en realitat és on comença. Perquè el focus no s'ha de posar en la legalitat, sinó en la desigualtat, la precarietat i la pobresa. Ho explicava molt bé temps enrere Manuel Jabois, periodista de mirada afinada i amb un necessari sentit de l'humor, quan recordava que havien atrapat un yuppie a Madrid que robava un matalàs d'un hotel de cinc estrelles. Les càmeres el van gravar ficant-lo al maleter del cotxe, d'on en va haver de treure els pals de golf per fer-li cabre. D'això, com que el protagonista era ric, se'n diu cleptomania; la paraula lladre, que és lletja, queda reservada per als pobres. Aquesta dicotomia és l'actualització de l'eterna lluita de classes entre els de dalt, que mouen els fils, i els de baix, que ballen al ritme de la música que fan sonar. I els de dalt, les empreses amb facturacions milionàries, poden fer fora gent. Perquè és legal. Ara bé, tothom sap que robar mitja baguet és il·legal. Així és com es construeix l'imaginari de bons i dolents. Però hi ha coses que no s'entenen. Encara que siguin legals.

L'ona expansiva de la pesta porcina a Osona demostra que quan als problemes s'hi posen cares sempre esdevenen més dramàtics

Coses