Se'ns demana un nou esforç quan anem justets de forces per resistir aquesta pseudovida pandèmica

No hi ha dubte que cal anar a votar. Vagi això per endavant. Tenim massa poques oportunitats per decidir com volem viure com per desaprofitar el moment en què se’ns demana l’opinió. L’abstenció té un efecte, però limitat: l’endemà de les eleccions la xifra de rebotats s’esborra del mapa i comencem a parlar de pactes. Això no vol dir que anar a votar el 14-F sigui gens fàcil. M’he entretingut a fer una llista de motius pels quals costarà. Ja em disculpareu els ànims. En primer lloc, és clar, hi ha el bitxo. Enviar 82.000 catalans a constituir les meses electorals, amb els riscos que comporta, sona cada dia més a temeritat (gràcies, TSJC). Per als que no ens toca i no hem tingut esma de passar per Correus, les aglomeracions, cues i incidències que hi haurà són dissuasives. És probable que sigui més un impediment psicològic que un perill real, però és que se’ns demana un nou esforç quan anem justets de forces per resistir gaire més aquesta pseudovida pandèmica. En segon lloc, i més important, hi ha la poca confiança que generen fins i tot en els candidats en teoria afins. La manca de projecte és tan flagrant que hi ha partits que no tenen clar ni el programa. A efectes pràctics, la campanya es tradueix en missatges elementals, amb dues o tres idees, i una és l’amnistia. Això significa que el debat gira en espiral sobre si mateix i no passa per concretar propostes creïbles sobre l’atur creixent, els negocis tancant, la crisi ecològica, la recerca o la pandèmia. Només s’escapen retrets, burles i amenaces. Res de nou, direu, però sorprèn més amb el petit detall d’estar vivint una crisi global. I cada dia de campanya és pitjor. Les promeses electorals semblen un mer joc lingüístic per caçar votants despistats. Al matí es defensa una cosa i a la tarda una de diferent. M’indigna que s’impugni amb tanta facilitat tota una dècada de mobilització ciutadana i també em fot que viure d’aquest passat doni crèdit il·limitat. En tercer lloc, hi ha la possibilitat que el propi vot tingui un efecte inesperat. Tanta fragmentació obliga a tenir en compte la geometria i les possibles aliances per governar. I això requereix dots estadístiques per intuir qui podria ser segona i tercera força perquè tal pacte sigui possible o tal altre impossible. I llavors, què fas, votes un partit o votes un bloc, votes el que vols o el que menys et trairà? I en quart lloc, per acabar-ho d’arreglar, hi ha la sospita que acabarem anant a unes altres eleccions. Quan veus que hi ha ganes de tensar l’aritmètica com si existís una segona volta, ja tems una repetició agònica de les eleccions. I si aguantem tot aquest procés per sant tornar-hi a la primavera, de veritat, atureu el món que baixo.

Se'ns demana un nou esforç quan anem justets de forces per resistir aquesta pseudovida pandèmica

Costarà anar a votar