Vivim mentalment aliens al muntatge global que ha articulat el neoliberalisme. Els pobres seguim esgarrapant-nos per detalls que no arriben ni a engruna, engendrant enveges, odis i racismes, mentre que el gran capital està en mans de molt pocs individus

En una enquesta d’aquesta setmana al Versió RAC1 demanaven si eren millors els animals o les persones. Un 73% dels participants van decantar-se pels primers, i només el 27% restant va apostar pels humans. Algun dels col·laboradors al programa que no vaig identificar, perquè en aquell moment estava intentant talonar la coberta d’una BH Bicicross de principis dels 80, va dir alguna cosa així com “és que els animals no estan acabant amb el planeta”. I clar, quan algú diu una veritat universal, els que s’hi mostraven en contra només van poder escurar els rosegons de les seves misèries, entre les quals ni tan sols hi vaig sentir l’excusa de l’art o la cultura. Quan els humans estàvem dividits en dos blocs predominants, capitalistes i comunistes, hi havia l’esperança de poder-te canviar d’equip. Ara que pràcticament tots juguem a la mateixa lliga, la cosa està bastant més fotuda. El 1979, el partit comunista xinès va limitar les famílies a tenir un sol fill per parella. L’objectiu de frenar la sobrepoblació va rebre moltes crítiques per allò de censurar la llibertat en matèria de paternitat de les persones. Gairebé un segle més tard, i per compensar l’envelliment de la població, els xinesos poden tornar a tenir fins a tres fills, que no deixa de ser una limitació als seus drets, i que paradoxalment coincideix en el moment de major demografia del planeta. Però com que som esclaus dels detalls, i cada terra fa sa guerra, som incapaços de valorar les conseqüències de l’excés d’humanitat que pateix la Terra, i les nul·les probabilitats que tot plegat acabi bé. Fa molts anys treballava en una fàbrica on era complicat trobar carros on deixar les peces que mecanitzava. Això feia que hagués d’anar-ne a buscar i sovint discutir-me amb altres treballadors que tenien el mateix problema. Sempre vaig creure que a l’encarregat o al director ja els anava bé que els operaris estiguéssim de cul entre nosaltres, perquè això feia més complicat fer front comú per reivindicar els nostres drets. Als humans ens passa bastant el mateix. Vivim mentalment aliens al muntatge global que ha articulat el neoliberalisme. Els pobres seguim esgarrapant-nos per detalls que no arriben ni a engruna, engendrant enveges, odis i racismes, mentre que el gran capital està en mans de molt pocs individus. I el diner, que sempre és a l’origen, o n’està molt a prop, de totes les discussions i guerres, continua necessitant que criem com conills perquè la roda perversa del seu progrés no deixi de funcionar. Realment, els animals mai voldran acabar amb el planeta. I que tres quartes parts d’oients els valorin millor que a les persones és molt més creïble que no pas l’enquesta de la UIER sobre la restricció de vehicles al barri vell de Ripoll, que només es va fer entre alguns botiguers i a més van oblidar el petit detall de consultar els veïns. Però vaja, el capital sempre guanya.

Vivim mentalment aliens al muntatge global que ha articulat el neoliberalisme. Els pobres seguim esgarrapant-nos per detalls que no arriben ni a engruna, engendrant enveges, odis i racismes, mentre que el gran capital està en mans de molt pocs individus

Crieu i multipliqueu-vos