El món ja no premia l’ofici sinó la superfície. No el gust sinó la imatge del gust

A principis dels anys cinquanta del segle passat, el pare va haver de fer la mili a la llunyana Àfrica, prop d’El Rincón del Medik, aïllat en una bateria d’artilleria costanera vetllant un canó Krupp que amenaçava la mediterrània amb projectils de tres-cents quilos, contemplant la immensitat blava per on havien deambulat grecs, romans i fenicis, aquella immensitat que jo mateix dècades més tard hauria de buscar-ne l’essència sense saber que el pare hi havia passat dies, setmanes, amb la sola companyia d’un recluta de Terol que se li va menjar tots els minsos queviures que havia portat de casa i a qui no va veure fins anys més tard, un estiu que jo era petit, i ara, quan la vida ja m’és molt llarga, encara recordo aquell home estrany i amable que ens va convidar a un entrepà de pa amb llesques de pernil de dit de gruix mentre ells dos recordaven històries d’altres llocs. D’aquella època en van quedar a la família, i a la meva memòria, històries heroiques que amagaven la impotència que devien haver sentit tots els reclutes que, com ell, a mil milles de casa, van dedicar dos anys de la seva vida a no fer pràcticament res. És cert, la Segona Guerra Mundial ja havia acabat, però el dictador i els gegantins Krupp de 305 mil·límetres seguien allà, ancorats al formigó com a relíquies d’una por que ja ningú no recordava, acarats a una mediterrània que ja no amenaçava ningú, i que havien de lubricar i fer moure a terminis definits, ineludibles, perquè el rovell i la salmorra no els soldessin per sempre més a la seva inútil eternitat. De la mili el pare en va treure experiències, els carnets de conduir des de motos fins a camions, un munt d’amics, les cartes d’amor, decents i elegants, de la meva mare i unes quantes fotos en blanc i negre, com la meva infantesa, que reflectien tant la misèria d’aquells indrets, d’aquells temps, d’aquells homes, com de la infinita tristesa que devien sentir. Entre elles, en destaca una del pare al costat d’una paella militar immensa en un matí de cuina en algun lloc incert i segurament calorós. I aquesta és la primera referència d’una paella d’arròs a casa. A la mili s’havia fet amic d’un noi de Montesquiu, un malabarista dels plàstics que, anys més tard (com Dustin Hoffman a El graduado), va crear un petit imperi injectant els subproductes del petroli, i que va acabar casat amb una jove valenciana riallera. Els matrimonis, ja se sap, allò de la vida, es van fer amics i com qui no vol la cosa el pare va acabar coneixent els parents de la valenciana eixerida, artistes de paelles monumentals. Amb els anys i amb el contacte freqüent de la família valenciana als anys setanta i vuitanta, el pare va anar polint l’art de la paella intuïtiva, ja se sap, què tenim avui de sobres i pim-pam una paella. A casa la paella era una religió termodinàmica dominical amb protocols estrictes, litúrgia pròpia i un nivell de precisió només comparable al calibratge d’un injector Bosch dels anys setanta. No era un dinar, era un acte de fe culinària que no admetia heretgies. Tal com passa amb certes malediccions hereditàries, també vaig començar jo a fer paelles, què si no. Durant dècades vaig pensar que em sortien prou bé. A vegades, excel·lents. Altres vegades, no tant, perquè ja se sap que el final d’aquesta menja és sempre una mica imprevisible. La paella té un component estocàstic que desafia qualsevol determinisme culinari i no hi ha mai dues paelles iguals, com els experiments de física quàntica on l’observador altera el resultat, que deien Heisenberg i companyia, i un mai no sap si el gat de Schrödinger és viu, mort o simplement està emprenyat ni si la paella haurà quedat al punt o pastat l’arròs. Aquest any ha estat el segon que una colla d’amics del meu fill gran gairebé em varen obligar a presentar-me a un concurs de paelles del poble. Un poble que no és exactament el meu. Vaig néixer a Manlleu, vaig créixer a Ripoll i visc a Sant Joan de les Abadesses. És a dir, que no soc ni d’aquí ni d’allà, un deambulador llengut estil Groucho Marx. L’any passat no vàrem guanyar i ens va quedar aquella sospita rural tan típica que els jurats tendeixen a estimar més els seus que no els altres. Però enguany el meu grup afirmava, després de tastar les dels adversaris, que la nostra era la millor paella. I jo mateix ho sospitava mentre observava el color exacte del sofregit, la perfecta textura del gra i aquella frontera tènue entre l’excel·lència i la merda que és el socarrat perfecte. Però tampoc no vàrem guanyar. I va ser llavors que finalment vaig entendre que allò no anava d’arròs. Les paelles vencedores no van ser millors. Ho sento molt però no. Ara bé, eren espectaculars visualment, dissenyades per lluir a Instagram, TikTok, amb algun maleït algoritme de validació emocional d’aquells que obliguen la gent a fotografiar el menjar abans de tastar-lo. El jurat va valorar sobretot la presentació, la innovació, el color, l’impacte visual, l’escenografia gastronòmica, la collonada de l’emplatat, la narrativa cromàtica dels pebrots, el puto espectacle, vaja, i em va venir al cap aquella frase de Bernie Ecclestone que deia que en Fórmula 1 allò clàssic, quan està ben fet, sempre és superior. Durant anys va ser el meu mantra, en els motors, en la mecànica, en les motos refrigerades per aire, en els rellotges analògics i, sí, també en les paelles. Però fins i tot això ens ho han cardat enlaire. Ara a la Fórmula 1 i a la vida la manen els algoritmes, la telemetria, els simuladors, els renders i una colla d’enginyers que probablement no han desmuntat mai un carburador SU amb les mans plenes de gasolina. Exactament igual que al concurs de paelles, el món ja no premia l’ofici sinó la superfície. No el gust sinó la imatge del gust. Amb els de la colla vàrem admetre que si sempre fèiem el mateix sempre obtindríem els mateixos resultats. I és veritat que potser hauríem hagut d’innovar, fer escumes, posar-hi brots verds, fum líquid, alguna collonada molecular d’aquestes que semblen sortides d’un laboratori farmacèutic de Massachusetts o Basilea. Però no tinc cap ganes d’aprendre a cuinar paelles pensades per agradar a jurats amb el paladar sense calibrar que confonen sabor amb fotogènia, m’importa un rave. Ni convertir mig segle de diumenges, foc lent i sofregits pacients en una performance per xarxes socials de pa sucat amb oli. Potser aquest és el veritable problema, no és perdre o no perdre, sinó descobrir que tot és diferent, que el món ha canviat tant que fins i tot l’arròs ja no significa el mateix, que allò que abans era essencial ara és només una estètica antiga, arqueologia emocional per a gent que encara recordem motors de combustió amb carburador, ràdios amb interferències i diumenges eterns de paella i migdiada, i és llavors, mentre remeno les brases i controlo l’evaporació hídrica del brou com el meu pare feia fa seixanta anys, que comprenc finalment que no només soc un foraster del poble, sinó també un foraster del temps, un remetec a cavall de mil·lennis, i això no m’ho traurà ningú, ni el vent, ni el temps, ni la gravetat, ni cap puta llei de la termodinàmica instagràmica, i, sabeu, m’importa un rave. Rock me mama.

El món ja no premia l’ofici sinó la superfície. No el gust sinó la imatge del gust

Crònica d’una paella anunciada