Cronos
El film Cronos, dirigit per Fernando González, relata els fets ocorreguts durant les 124 hores posteriors a l’atemptat de les Rambles de Barcelona, el 17 d’agost de 2017. Enric Auquer interpreta l’inspector de policia Jordi Rodon. La pel·lícula fou estrenada el 4 de setembre d’enguany, el mateix dia que l’actor, en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio, ens exhortà a tots a prendre posició davant dels discursos d’odi, que tant agraden a algunes organitzacions polítiques com ara Aliança Catalana. Dissenyats per deshumanitzar comunitats senceres, provoquen distàncies viscerals entre uns i altres. Són discursos semblants als que podria haver usat l’imam de Ripoll per radicalitzar la jove cèl·lula terrorista. Les declaracions d’Enric Auquer foren contundents.
Les respostes de Sílvia Orriols i Pilar Rahola foren ràpides. La primera argumentà a les xarxes socials que Enric Auquer va dir allò perquè sap que cap furgoneta conduïda per un militant d’Aliança Catalana li passarà per sobre… “Quin fàstic de personatge”, afegí. I l’altra, en un article publicat en un diari digital, parla d’actors pancarta que donen la tabarra, que són simplistes, arrogants, wokistes, bonistes d’esquerres, ignorants, i que enlloc està escrit que saber actuar signifiqui saber pensar. En fi, crec fermament que els discursos d’odi vociferats per polítics i periodistes gens bonistes són factors que poden intervenir decisivament en la radicalització d’uns i d’altres, sense cap mena de dubte. Enric Auquer no va dir cap bestiesa; el bombardeig constant d’idees enemigues de la convivència i els brutals pregons de la Sílvia o les histriòniques tirallongues sionistes de la Pilar són fanatismes ben reals. Ens fan por els sermons de les mesquites, però sembla que ens preocupen poc els discursos televisats de periodistes i polítics, que vomiten odi gairebé dia rere dia i que són escoltats per milions de persones.
Daniel Goleman en la seva obra Intel·ligència emocional, de 1995, ens subratlla el poder de les emocions i els sentiments en el creixement de la intel·ligència humana. Sembla que les emocions i els sentiments s’han menystingut i, fins i tot, s’han apartat històricament de la intel·ligència dels éssers humans. Goleman ens diu que la intel·ligència emocional és central en el desenvolupament humà, car ens facilita la interacció amb el món, ens desperta l’empatia envers els altres i ens desvetlla la capacitat de comprendre els estats d’ànim de les persones que pateixen, encara que visquin allunyades de la nostra lògica cultural. Penso que l’art de la interpretació estimula aquesta facultat humana, i penso que Enric Auquer va mostrar la seva intel·ligent humanitat quan va exposar les seves declaracions a la ràdio. Ell va reviure el tràgic succés, es va haver de posar a la pell de les víctimes i dels botxins i, potser, va comprendre realitats humanes que mai podran copsar els predicadors de l’odi, ni les eixelebrades hordes patriòtiques que generen.
Les conseqüències són la puixança i la proliferació de partits d’extrema dreta, encaparrats a competir entre ells en favor de les tesis més extremes; com també l’efervescència dels prejudicis i l’aguditzada ferocitat de la seva intolerància. Prometen menys immigració i més llibertat, tot i que molts encara no saben ser veritablement lliures. Sempre disposada a suscitar més poderosament el fanatisme, l’extrema dreta banalitza els drets dels més febles i estimula i justifica l’ús de la violència i la provocació. Ho hem vist recentment a Ceuta, quan un grapat de fatxendes intimidaren dues nenes marroquines, soles i espantades. O quan un grup de bel·licosos cremaren les poques pertinences dels migrants. Els veiem també agredint periodistes o tallant el pas de la Creu Roja a la manera israeliana. Són carn de canó que culpen els més pobres de les seves misèries, perquè qui no sent orgull de si mateix tendeix a sentir molt odi cap als altres. Són homes i dones que voten lleialment aquells que sempre concediran més o menys prerrogatives a una persona segons la classe i la fortuna que tingui.
En una entrevista a The Objective publicada el desembre de 2025, Jordi Aragonès, ideòleg d’Aliança, es va definir com a “gran defensor d’Israel”, i en declaracions a La Vanguardia va descriure Israel com un país civilitzat entre la barbàrie. No obstant això, no sembla del tot civilitzat assenyalar amb marques les parets de les llars musulmanes, considerar-los animals, torturar-los dins o fora de les presons, humiliar-los quotidianament, aprovar l’assassinat arbitrari de 30 o 40 palestins al dia, tal com va declarar el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir; adoctrinar milers de joves en l’odi contra els palestins o els àrabs, tal com ho desvelen els mateixos soldats israelians o Simone Zimmerman en el magnífic film documental Israelism. Sense oblidar la banalitat dels crims perpetrats contra civils, la impunitat dels colons davant la destrucció dels recursos i les propietats de les famílies palestines, o la propaganda sionista que justifica la sagnant ocupació de Gaza i Cisjordània a través de textos sagrats ancestrals. De fet, són mecanismes molt semblants als descrits per Hannah Arendt en la seva obra Els orígens del totalitarisme, tan allunyats de qualsevol democràcia digna i real.