Crueltat
Vaig preguntar al meu company de feina què escoltava. Normalment porta auriculars i quan li pregunto què escolta em diu algun grup de música que m’evoca èpoques passades. Però avui em diu que escolta el The New York Times, i no puc evitar plasmar-li la meva decepció, la meva frustració, el meu desànim i la meva por per totes les notícies que escolto dia rere dia.
Potser és que estem tan polaritzats que el que escolto em porta a pensar que els dolents són els altres. Però i si aquests dolents, amb opinions transversalment oposades a les meves, llegeixen que els dolents som nosaltres? Potser no tenim objectivitat, i això fa que hàgim de prendre partit per opinions cada vegada més radicals, absurdes i fora de cap lògica apaivagadora? Engalto al meu company de feina aquesta frustració i ell em diu que al 30% de gent encara fidels a un mandatari que per mi ha perdut els pocs papers que mai potser havia tingut tant els fem la resta de mortals. Mentre ells vagin bé, el món no els importa. Crueltat. M’etziba el meu company.
Hem normalitzat la crueltat. I em quedo amb aquesta paraula, que em fa zum zum al cap. Crueltat. Sí, la història ens mostra que els humans som cruels. I les darreres èpoques hem dissimulat aquesta crueltat amb una diplomàcia ben vestida, a vegades fins i tot ben argumentada, disfressada de solidaritat i empatia. Però, i ara? Ja s’ha acabat la resposta humana, la resposta bona, als desastres mundials, ja siguin creats per l’home (la majoria), com pels que ens afecten inexorablement sense ser-ne precisament els protagonistes? Surto del laboratori, amb el cap cot.
El meu company torna a posar-se els auriculars, per continuar escoltant les notícies. Que ens entristeixen. Que ens fan perdre l’esperança en la raça humana. De debò no hi ha ningú que intenti posar un diàleg conciliador a sobre la taula? De debò que hem d’escollir estar els uns en contra dels altres? De debò que som tan poc intel·ligents? I camino pel passadís, mentre la paraula crueltat continua martellejant-me el cervell.