Si demanem al jovent que sigui responsable, participatiu, crític i actiu, cal que els adults ens responsabilitzem de les oportunitats, del treball en xarxa i del model de ciutat que els oferim

Vic és una ciutat petita i, alhora, un poble gran. Té amples avingudes transitades i a pocs metres carrers estrets de llambordes. Una ciutat que, esquivant patinets elèctrics i cotxes, pots travessar a peu en poc més d’una hora. Els seus habitants tendeixen a tolerar millor la boira que el vent. És ciutat urbana, com també ciutat rural. Als seus carrers hi ha petits comerços en extinció i franquícies de tota mena que comparteixen l’olor de fems quan s’adoben els camps. És una ciutat casa, ciutat origen, ciutat de pas i ciutat destí. Vic té molta i moltes identitats. En el Vic dels 50.000 habitants és interessant revisar algunes de les condicions en què les associacions i entitats de la ciutat poden néixer, créixer, desenvolupar-se i, fins i tot, morir. I especialment és necessari situar les oportunitats que aquestes associacions donen als infants i joves de la ciutat per poder créixer i esdevenir ciutadans/es en una societat cada vegada més individualista, solitària i enganxada a les pantalles. A Vic l’associacionisme ha tingut un paper clau en el treball en xarxa i la vida social del territori. És una ciutat on si participes del moviment associatiu fàcilment connectes amb altres persones i col·lectius que tenen interessos afins, et permet fer xarxa, fer projectes i construir imaginaris col·lectius. De fet, és impossible pensar en Vic sense les seves associacions, agrupacions i entitats diverses –les d’abans, les d’ara i les de sempre. Als anys 90, Vic era la ciutat dels 30.000 habitants i comptava amb un associacionisme ric, viu i divers, que en l’àmbit de la infància es traduïa sovint en esplais, escoltes o moviments infantojuvenils. Entitats com el MIJAC, el Xivarri, el Tsunami, el Cau o els Escoltes, que ocupaven rectories, centres cívics o edificis atrotinats, van jugar un paper fonamental en l’educació no formal de molts infants de la ciutat. Aquestes associacions acompanyaven nens i nenes a ser crítics amb la societat i el món, i a ser responsables amb tot allò que els envoltava. També va ser l’època de les colònies, d’organitzar-se per finançar sortides, de veure món, de deixar les comoditats de casa i d’aprendre a ser en comunitat i societat. Va ser una dècada en què molts nens, nenes i joves, independentment de la seva situació socioeconòmica, van aprendre a tocar quatre acords amb la guitarra i a cantar la seva primera cançó reivindicativa. Tots ells eren uns aprenentatges molt difícils d’adquirir en qualsevol altre lloc que no fos en l’educació en el lleure. Al voltant de la primera dècada del 2000, en el Vic dels 40.000 habitants, la mateixa generació, ara ja joves, va abandonar l’educació en el lleure per passar a autoorganitzar-se, de forma poc sistemàtica, ordenada o clara. Ho van fer en format “colles”, que no deixaven de ser grups d’amics i amigues que ocupaven espais com el carrer, els parcs o les places, o en els millors dels casos van poder llogar pisos o locals, o aconseguir-ne algun de cedit per algun familiar. Massa sovint, aquests locals eren espais freds, amb música de fons, plens de fum, sense sortida d’aire, empolsinats i amb poca llum. Durant aquella dècada la ciutat estava plena de locals de diferents colles de joves amb diferents interessos i necessitats. Eren simplement colles d’amics i amigues, però també eren joves aprenent a compartir amb la comunitat més propera, a organitzar-se en grup –encara que fos per posar-se d’acord en com pagar el lloguer del local aquell mes–, a començar a responsabilitzar-se de les relacions amb el veïnat, en definitiva, joves que de forma quasi imperceptible i sense unes intencions clares estaven aprenent a esdevenir ciutadans i ciutadanes. Alguns exemples són la colla de la Kabanya, situats a la Serra-de-senferm i rodalia, que organitzaven el Kabanya Rock amb concerts de bandes de proximitat; la del Gratx, al carrer del fum (passatge de l’Horta de Sant Josep), amb una clara base política independentista d’esquerres quan encara no hi havia la moda del Procés; la del Portalet, a la rambla dels Montcada, dividits entre els lacosteros i els bascos montañeros, d’on n’han sortit alguns músics de renom; la del Pis, amb múltiples facetes i que van conviure en dos pisos diferents de la rambla del Passeig; la de sobre el Fotoprix de la rambla del Carme, que en realitat eren tres colles en un mateix bloc de pisos: la de fanàtics de les motos de l’entresol, la de ciberitas de la música electrònica i estupefaent, i la de peluts que ja jugaven una altra lliga; la del parc del Guillem (parc de Miquel Albó), que tenien cert deliri pels vehicles motoritzats; i les dues del polígon de Mas Galí, una que organitzava torneigs esportius i de jocs de rol, i l’altra que organitzava el Capsigrany, una festa de preus populars el darrer dia de l’any. I amb aquesta autoorganització no sistematitzada, també la colla dels Habitatges Montseny, la del Sucre, la del carrer de la Riera i, segurament, moltes d’altres que tampoc estan ni documentades, ni registrades. Poc després, durant aquesta mateixa època, aquestes colles van començar a visitar-se unes a les altres i a compartir els seus parcs, locals i festes, fent que comencés a sorgir l’associació entre joves dels diferents grups. Un exemple clar va ser l’Assemblea Jove de Vic amb el lema “Les anxoves no tenim llauna”, que reclamava un espai autoorganitzat del i pel jovent. Va ser des d’aquesta associació d’on va néixer el primer Birranostrum i la ja consolidada Festa Major Jove de Vic, que aquest any compleix el 20è aniversari. El 2008, l’Assemblea va impulsar el Centre Social Autogestionat La Torratxa, des d’on es va continuar ampliant la xarxa de joves a través de propostes culturals, formatives, de moviment social i, com no, d’oci. El CSA La Torratxa també va prendre part de la gestació i promoció de l’actual festa major de Vic –la del Merma, la Vella i el Nen. Enguany a Vic, les entitats i associacions segueixen tenint un paper crucial en la cohesió social, el benestar de la comunitat i la participació ciutadana. Les associacions de veïns i veïnes dels barris batallen i vetllen per fer de Vic una ciutat més amigable, amb més espais públics i de qualitat per a les persones. I, any rere any, continuen apropant la tradició i la cultura catalana a tota la població amb les seves festes singulars. A Vic també són clau els projectes amb compromís social com els del Casal Claret, Tapís, ASHES i la Biblioteca Social el Montseny, entre d’altres, que desenvolupen una tasca important en l’acompanyament a les persones que l’administració, amb els recursos que té, no pot acollir. Els projectes que promouen l’activitat física, artística, creativa i cultural, com la Fàbrica dels Somnis, o les associacions que es dediquen a difondre activitats artístiques i musicals, com l’H. Associació per a les Arts Contemporànies i la Jazz Cava. També la colla castellera dels Sagals d’Osona i la Colla de Geganters i Grallers del Carrer de la Riera realitzen una tasca indispensable en una societat on cada vegada es desdibuixen més els límits entre les tradicions pròpies i l’imperialisme de les globalitzades. O les entitats culturals són punt de referència i acollida per a moltes persones que escullen Vic com a ciutat destí. Aquest recorregut sobre la cultura popular del jovent i l’associacionisme vigatà de les darreres dècades permet plantejar alguns dels reptes amb què es troba el Vic d’avui dels 50.000 habitants. Cal preservar les entitats, les associacions i els projectes que vetllen pel bé comú a la ciutat, sigui a través de projectes socials, culturals o esportius, ja que són un tresor que com a societat necessitem i molt. Cal vetllar per la recuperació d’esplais i entitats de lleure, perquè infants i joves tinguin accés als aprenentatges que es donen en aquests espais d’educació informal. Un altre repte és garantir que el jovent pugui disposar d’espais de trobada i de relació de qualitat. Durant les darreres dècades, hem après que el jovent no s’interessa pels espais sistematitzats i institucionalitzats, sinó que necessita espais que pugui utilitzar de forma autònoma i autogestionada, i així tenir l’oportunitat de responsabilitzar-se de les seves accions i decisions, i prendre consciència del seu paper al món. Per aquest repte calen polítiques públiques a favor de l’accés a l’habitatge i els espais públics socials. També cal enfortir l’arrelament dels infants i joves, especialment d’aquells que tenen orígens diversos, ja que quan coneixes el lloc on vius és més fàcil desenvolupar un sentiment de pertinença, estima i compromís amb aquest. Per últim, si demanem al jovent que sigui responsable, participatiu, crític i actiu, també cal que els adults ens responsabilitzem dels espais físics, dels imaginaris, de les oportunitats, del treball en xarxa i del model de ciutat que oferim als i les joves. Hem de deixar de pensar que aquesta tasca és feina d’altres, perquè les oportunitats que donem al jovent són responsabilitat de tots i totes.

Si demanem al jovent que sigui responsable, participatiu, crític i actiu, cal que els adults ens responsabilitzem de les oportunitats, del treball en xarxa i del model de ciutat que els oferim

Cultura popular i l’associació dels joves