“A mi, Joan-Lleó de Mèdici, circumcidat per la mà d’un barber i batejat per la mà d’un Papa, em diuen […]

“A mi, Joan-Lleó de Mèdici, circumcidat per la mà d’un barber i batejat per la mà d’un Papa, em diuen ara l’Africà, però no sóc d’Àfrica, ni d’Europa, ni d’Aràbia. També em diuen en Granadí, el Fesí, El Zayyatí, però no vinc de cap país, de cap ciutat, de cap tribu. Sóc fill del camí, la meva pàtria és la caravana i la meva vida la travessia més inesperada. Lleó l’Àfrica.” Amin Maalouf.

Dissabte passat Mostafà Shaimi va ser a Ripoll convidat per Òmnium (Ripollès) per fer una xerrada i parlar sobre “Els racismes d’avui a Catalunya”. Excel·lent la seva conferència, una colla vam dir que és el discurs que convé escoltar i que en Mostafà després d’haver passat pel Ripollès ha de ser escoltat a la comarca d’Osona. Ens va dir que endavant. Les seves paraules ens venen com anell al dit per parlar de la interessada polèmica que va provocar el discurs al Parlament de l’alcaldessa de Vic per defensar la campanya “No em canviïs la llengua”. Les xarxes n’han anat plenes i tothom hi posa cullerada manipulant el missatge del dret i del revés. Jo estic d’acord amb Bea Talegón. Penso que tot el que diu va a missa, excepte l’última frase. Diu que cal posar fi al costum molt present en determinades zones del país de parlar sempre en castellà. Fins aquí, bé. Hi sobra l’afegitó “amb qualsevol persona que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembla català”. Ep! Que aquest complement del verb, tan poc escaient ara, possiblement, trenta anys enrere hauria passat desapercebut, però com que som al segle XXI, resulta que el meu amic Ismael, de pares marroquins, o en Mamadou, de família ghanesa, o en Pau, etíop adoptat, o la Júlia, procedent de la Xina, i la Marina, de Romania, com que parlen un català de la plana impecable, aquest afegitó hi sobra. A vegades als polítics els cal trepitjar més de peus a terra, perquè precisament són el Pau, l’Ismael, en Mamadou els que activen la campanya “No em canviïs la llengua” parlant sempre en català davant de qualsevol interlocutor: a la feina, als comerços, al bar, etc. Són catalans.

Em va agradar quan en Mostafà va dir que no hi ha una cultura catalana, va afirmar que hi ha cultures catalanes. Jo hi afegeixo que hi ha cultures del món. Defensa aferrissadament la llengua catalana com a llengua comuna perquè permet que ens entenguem i ens permet una vida conjunta. Com que ell entén la cultura com les formes de fer concretes, hi pot haver tantes formes de fer com cultures. I va posar exemples. Va comentar que l’abraçada entre el expresident Artur Mas i l’exdiputat de la CUP David Fernàndez va existir perquè els unia l’opressió, encara que els dos personatges formin part de cultures diferents. Ideològicament no els pot unir cap abraçada.

Entre germans o germanes, dins d’una mateixa família, poden ser ben diferents, un pot ser creient, l’altre ateu, o vegetarià, o homosexual o li pot agradar l’alpinisme, o ser més d’esquerres o més de dretes o poden diferir en el coneixement de diverses llengües, tot plegat ajuda a formalitzar la seva cultura, les seves formes de fer concretes. Jo diria que tot plegat ens defineix com a persones, ens identifica alhora que ens fa diferents, però ens iguala i ens obre al miler de possibilitats de poder ser, sempre respectant i valorant la infinitat de processos d’identitat. El nostre arrelament ha de ser dins del món per fer-lo més just i respectar per damunt de tot els drets de les persones. Calen polítiques valentes que, en comptes d’esvair-se, emergeixin.

Ens va ressaltar el fet que conviuen tres categories polítiques de persones i que això afecta les seves vides. La primera categoria la formarien les persones que tenen el seu DNI, a la segona categoria hi entrarien les persones amb permís de residència i dins la tercera categoria hi col·locaríem les persones sense papers. Es fa difícil la convivència sense igualtat política. Ens cal treballar per activar la vida en comú. Cal eliminar les fronteres internes que provoquen fractures greus. Fronteres per accedir als estudis, per llogar pis, per entrar en un espai d’oci, per apuntar-te al gimnàs, fronteres dels prejudicis, de les estigmatitzacions, de les segregacions. Parlar del famós model intercultural que es promou des de les administracions és un fake si continuen existint les categories polítiques. Els que s’hi enfronten són uns herois. Ell fa 25 anys que viu a Catalunya i no pot votar; un finlandès, pel fet de ser europeu, ja pot votar al cap de sis mesos. Vet aquí les categories.