El silenci ha estat traumàtic. Els nostres pares sabien que els seus pares havien anat a la guerra i poca cosa més

Mirar. Escoltar. Recordar. De recordis. De tornar a passar pel cor. Commoure. “Poètica de la Memòria”. Un projecte, un espectacle, una meravella. Sant Esteve de Palautordera. El teatre ple. I la convicció que aquest és el camí de la tribu, de les tribus, dels nostres pobles, de la nostra gent. Perquè sense memòria no som res. Sense saber qui som i d’on venim, res té sentit. I perquè sense conèixer l’allò no reconeixem l’això i deambulem perduts entre silencis i dolors indesxifrables. Ho he comprovat treballant el silenci de la guerra. De la Guerra Civil. De com els perdedors de la guerra van callar per vergonya, però sobretot per por. Vergonya per dignitat. A ningú li agrada explicar que se’l menjaven els polls, que va passar gana o que es va haver de cagar a sobre en una trinxera perduda. I por de la implacable repressió, la repressió franquista. El silenci ha estat traumàtic i ha marcat i marcarà generacions. Sobretot, la dels nostres pares, que sabien que els seus pares havien anat a la guerra i poca cosa més. I som la generació dels nets els que volem treure la pols a les cartes amagades, o oblidades. Som els nets que expliquem als pares aquella maleïda guerra que van viure els avis. El que vam veure diumenge al vespre a Sant Esteve de Palautordera no té res a veure amb la guerra però sí amb el silenci. Amb la necessitat que aquest silenci mai s’instal·li entre nosaltres per saber i identificar com era aquell poble on, ara, respirem. Com era la vida a pagès. Com és que un bon dia hi van arribar vaques per a la producció de llet. I com és que van desaparèixer. Com les voreres han anat guanyant terreny als pallers arran de camí. Com eren les relacions de veïnatge. I, sobretot, com eren els somnis d’aquells nens i nenes que ara són grans i ens recorden com vam ser. “Poètica de la Memòria” és l’explosió d’una veu col·lectiva a través dels relats individuals. I és una allau d’imatges i notes. Fotos. I vídeos. I un piano. I emocions. Pell. I poesia. I veritat. I és en Quim. I la Joana. I l’Eulàlia. I la Paulina. I en Jaume. I en Martí. I l’Antonio. I en Chris. I en Manel. I la Núria. I en Joan. I en Jordi. I en Ricardo. I la Dolors. I la Rosa. I en Xavier. I la Kati. I la Cati. I en Salvador. I l’Assumpta. I l’Alfons. I en Pep. I deu més. I cent més. I tres mil més. Perquè, ara, ja som tres mil habitants. Però un dia vam arribar als mil. I ho recordem com un regal. Que és, precisament i exacta, el que és “Poètica de la Memòria”: un regal que ens ofereix mirar al passat per apuntalar el present i, sobretot, el futur.

El silenci ha estat traumàtic. Els nostres pares sabien que els seus pares havien anat a la guerra i poca cosa més

D’això, d’allò