Quan veiem una fotografia, la imatge passa a substituir el nostre record

Quins són els records més antics que conserveu? He llegit fa poc que els humans podem tenir uns records concrets d’uns fets fins que en veiem una fotografia o un vídeo. A partir d’aquell moment, la imatge substituirà el record en la nostra memòria. Jo en conservo poques de la primera infantesa que no tinguin una fotografia esgrogueïda i amb els angles arrodonits. Però potser és que m’he esforçat poc a recuperar-los, potser amb l’edat m’aniran tornant. Em ve al cap l’hermana Rosa arrancant les dents que ballaven als nens que volien que vinguessin els angelets com més aviat millor –d’això no hi ha fotografia, segur, però pot ser un record explicat que el meu cervell ha rodat com un curtmetratge. Potser per aquests buits que em costa omplir m’ha fet il·lusió llegir el País barroc de Raül Garrigasait (L’Avenç). El seu país (el triangle Solsonès-Berguedà-Bages) no és exactament el nostre, però sí que ho és l’experiència d’una joventut lligada a un territori gairebé místic i a una gent que venia d’un món ancestral però que aquell adolescent no seria capaç de mirar i valorar fins molts anys després, ja convertit en escriptor. “Les paraules escrites no eren rellevants en el meu món i el meu món no era prou rellevant per entrar als llibres”, escriu. Això fins que és capaç d’enderrocar el mur que havia aixecat entre l’experiència viscuda i l’escriptura. La recerca per arribar a retallar records significatius de la “pasta espessa de la memòria” convida també el lector a fer el seu propi examen. Per exemple, en la religiositat de la canalla dels anys 80 que, tot i ser educats en una escola en què resàvem a peu dret cada matí el Devosalvamaria i recitàvem l’Ohdéupareomnipotent abans de dinar, anàvem a catequesi i a confirmació ben bé per pura inèrcia, sense esforçar-nos ni un bri a trobar la fe. L’avi d’en Garrigasait s’enfilava a la teulada amb noranta anys per veure quina teula ballava. El meu trescava per les muntanyes a buscar bolets, amb un peu que li fallava i de tant en tant el feia pastar rostos avall. Baixant de les Llosses compràvem un cistellet de pinenques en aquell aparcament que hi ha a peu de carretera i no ho confessàvem a ningú, tot i que ho sabia tothom. Per què no els vam demanar més detalls de la seva història, als avis? Eren una gent “endurida i pràctica”, resilient abans que existís la paraula. Quan som joves no ens interessem per gaire res que sigui veritablement important. Ara lamento tant de temps i energia perduts en ximpleries. Però suposo que mai és tard per mirar el lloc d’on vens amb uns altres ulls, els ulls de qui ets ara. No per evocar la infantesa sinó justament per reconsiderar tot allò que feia segles ja hi era quan nosaltres vam arribar. A veure si no ho espatllem gaire.

Quan veiem una fotografia, la imatge passa a substituir el nostre record

D’allà on venim