L’espai em demanava el contacte amb la terra, amb les pedres, amb els paisatges, amb la gent, perquè tot parla i ens ajuda a entendre

“A l’hora de determinar quins són els trets essencials que ens diferencien de la resta d’animals, la parla sempre hi té un lloc destacat.” Pere Comellas i Carme Junyent. Viatge en tren. Abans de pujar-hi, en un bar a Cales Fonts d’Es Castell (Menorca), parlant amb uns amics, una noia va sentenciar que venir a Catalunya li costava perquè quan es parlava català no entrava tant dins de les converses. Vaig dir-li que era una oportunitat per endinsar-se en una altra realitat cultural i que sempre traduíem el que dèiem. Un altre amic va dir que parlant amb un conegut italià van decidir que cadascú parlaria la seva llengua, perquè s’entenien més bé que fent servir l’anglès. És ver que les llengües romàniques saben com apropar-se encara que la música, el to i l’ecologia siguin diferents. Convivint amb aquest grup d’amics, provinents de la península, em vaig adonar que necessito, com el pa que em menjo, el contacte directe amb altres llengües a part de l’anglès o el francès. Pel sol fet de saber que hi són, sembla que ja les entengui. Imaginant-me monolingüe, inconscientment, les paraules em brollaven empresonades. No fluïen. L’espai em demanava el contacte amb la terra, amb les pedres, amb el paisatge, amb la gent, perquè tot parla i ens ajuda a entendre. Podem traduir, però si tenim l’oportunitat de sentir no ens ho podem deixar perdre. Vet aquí el que vaig intentar transmetre als meus amics monolingües, tot abraçant el menorquí, que traduíem al castellà. Tot un glop de sons compartits per fer-se estimar. Un cop al tren, un grup de jovent parlava del Torrent de la Cabana en castellà. Eren de Barcelona i van pujar-hi des d’una altra estació sense bitllet. Reien, amablement, quan el seu monitor, El Capità, pronunciava Campdevànol. Era de procedència russa. Va arribar a Catalunya de petit. Jo vaig pronunciar el topònim, al pur estil del Ripollès, i vam fer un espai al lloc. Sense adonar-nos-en parlàvem dels gorgs en català. I El Capità ens va explicar que la llengua amb la qual s’expressa millor és el rus, que normalment parla el castellà i que un profe de català li va fer avorrir la llengua. Vam dir que la millor manera per aprendre-la era parlant de la vida llegint, de forma compartida, els autors d’aquí i d’allà. De Txékhov vam passar a Narcís Oller. I tot jugant al joc de “la puça” van saber que a Ripoll hi havia un monestir on hi ha enterrat Guifré el Pilós, la qual cosa ens va portar a parlar d’autors medievals, mentre va arribar la revisora que va iniciar la conversa en castellà, però va acabar cobrant els bitllets parlant el català amb el nostre Capità. Vam continuar jugant a “la puça” i tot fent preguntes: És una pel·li? No. És un lloc? Sí. És al Ripollès? Sí. Vam descobrir que estava amagada al càmping on anirien a dormir. El Capità no sabia que puça era pulga i mentre es reconciliava amb la llengua catalana ens va explicar que és de la República d’Udmúrtia i que parla l’udmurt. Una altra llengua minoritària al costat de la catalana. Bé anam amb es carro dins sa sèquia, vam entendre que no anem bé, tal com diuen els menorquins, si no assaborim els gustos de sa terra que des de Menorca ens porten al Ripollès, tot captant els sons d’altres llengües fins aquell moment desconegudes. Nosaltres ho hem après, t’hi apuntes?

L’espai em demanava el contacte amb la terra, amb les pedres, amb els paisatges, amb la gent, perquè tot parla i ens ajuda a entendre

De Barcelona al Torrent de la Cabana