M’admira la capacitat dels arquitectes d’imaginar espais que no només siguin bells en ells mateixos sinó que canviïn en positiu trossets de la nostra vida

Dilluns, 2. Estic convençut que les ciutats que fan una aposta decidida per la qualitat arquitectònica dels equipaments públics estan invertint en el seu futur. El Vic contemporani n’ha fet dues de destacades: L’Atlàntida, de Pep Llinàs, i la Biblioteca Pilarín Bayés, de Toni Casamor. Són dos edificis que volen anar més enllà de la finalitat principal per a la qual són creats i influir en el seu entorn. L’Atlàntida ha funcionat, per exemple, fent de ròtula entre el centre històric, els nous barris de ponent i la riba del Mèder, i la gent s’ha acostumat a travessar-la per anar d’un lloc a l’altre, no necessàriament per fer-hi cap activitat a dins. No és una porta, sinó un passadís. La biblioteca neix amb la intenció de fer de motor cultural i social per a tot Vic, però sobretot per al Vic sud. D’una manera diferent, també s’obre i acull, convidarà a entrar-hi. M’admira la capacitat dels arquitectes d’imaginar espais que no només siguin bells en ells mateixos sinó que canviïn en positiu trossets de la nostra vida. Grans projectes que ho són no per la mida sinó per la qualitat, que sovint està en els detalls. Toni Casamor ha participat activament fins en la tria de cada moble de la biblioteca, i tant ell com Pep Llinàs (també autor d’una gran biblioteca, la Jaume Fuster de Barcelona) s’allunyen de la figura de l’arquitecte estrella. El seu talent fa de la ciutat un lloc millor. Dijous, 5. Fa dies que intento fixar-me en els llaços grocs que en el seu dia es van penjar a Vic. Tires de plàstic, ara brut i descolorit, lligades al mobiliari urbà, i que en alguns casos abraça també branques dels arbres. Ara mateix, ja no fan la funció per a la qual van ser penjats, la de reivindicar la llibertat de presos o exiliats, sobretot perquè fa tant de temps que formen part del paisatge que ja han perdut la força significativa que tenien. Potser hauria arribat el moment de fer neteja del que va ser el símbol d’una demanda de llibertat però que ja només és un residu contaminant. I això no vol dir abandonar cap reivindicació pendent, per descomptat.

M’admira la capacitat dels arquitectes d’imaginar espais que no només siguin bells en ells mateixos sinó que canviïn en positiu trossets de la nostra vida

De bona arquitectura i de llaços caducats