De Ca l’Africano al podi de París
A principis dels anys 50, a un cobert que hi havia al carrer de Sant Sebastià (entre el carrer Sant Antoni i el carrer Nou), existia un magatzem de carbó propietat de Pere Puigdesens, gran aficionat al ciclisme i a les motos.
Entrant a mà dreta, en aquest cobert amb muntanyetes de carbó, hi havia una cabineta-despatx amb una pissarra on apuntaven les comandes. Durant els dies del Tour de França, l’Africano, que era com se’l coneixia popularment a Vic, esborrava les comandes de la pissarra per dedicar-la a les dades diàries del Tour.
Jo tenia 9, 10, 11 anys… i cada tarda participava d’una tertúlia de 15 o 20 aficionats al ciclisme que es reunien allà, a mesura que plegaven de la seva feina. Al número 46 del carrer Nou existia l’acadèmia Maurici Isern, que era francès, i a mi m’encarregaven unes quantes vegades fer una correguda per anar a veure el senyor Isern, que, al ser francès, tenia l’avantatge d’escoltar per la ràdio emissores franceses que retransmetien el Tour en directe. Allà em deia: “En Bahamontes perd 13 minuts”, i jo corrents cap a Ca l’Africano a portar l’encàrrec ben calent i el carboner ho escrivia a la pissarra.
Això s’anava repetint per estar exactament al moment de la cursa, i una altra vegada cap a veure el senyor Isern: “En Bahamontes ha recuperat 14 minuts, o sigui que en porta un d’avantatge”, i així tota la tarda successivament. Pensem que no existia la retransmissió televisiva, i que els aficionats havien d’esperar l’endemà a anar a comprar El Mundo Deportivo.
Passats una vintena d’anys, gràcies a la meva amistat amb el tants anys director del Tour Mr. Jacques Godet, vaig poder pujar al podi a entregar al guanyador Luis Ocaña (segon espanyol que guanyava el Tour) una gran llonganissa de casa [foto], la més gran, com li havia promès que li portaria a París si guanyava el Tour. L’havia anat a veure als Pirineus i als Alps, així que em va tocar fer un tercer viatge a França per complir la paraula donada.
Quantes vegades Luis Ocaña m’havia explicat com s’havia servit d’aquella llonganissa, perquè durant un mes i mig després del Tour, les figures estaven contractades per córrer critèriums (unes carreres d’exhibició dels millors corredors del Tour, que cobraven una bona borsa en francs), havent de travessar, això sí, diverses vegades França de nord a sud i d’est a oest.
L’Ocaña, juntament amb el seu company de viatge (sempre anaven dos), quan tenien gana s’aturaven a algun parador o gasolinera i es posaven a menjar llonganissa amb el corresponent pa i una cerveseta ben fresca, i feien quilòmetres, i quilòmetres, amunt i avall de l’hexàgon francès. Aquestes són, una mica, les meves arrels en la gran afició que sempre he tingut pel ciclisme.