De colors
Els dies d’estiu són llargs, però les nits es fan curtes. Sobretaules interminables, retrobaments esperats, música suggerent i converses de tot tipus formen el teló de fons per viure la que segurament és la millor estació de l’any. Totes tenen el seu què perquè la tardor és el recomençar; l’hivern, el recolliment, i la primavera, l’esclat. Però l’estiu, que com recordava Jaume Salés en un article a EL 9 NOU comença quan la Pilarin es capbussa a la piscina, és l’apoteosi: el temps s’atura, tot es relaxa i emergeix el millor del millor. Estem aquí.
Per això el que en un altre context haurien estat grans problemes ara només són petits inconvenients. De tant en tant fem el que n’anomenem el sopar dels perquès, una cimera on busquem respostes a temes que ens preocupen: per què s’allarguen tant les obres de l’Eix Transversal, per què hi ha tanta cua a la Reina del Pollastre o per què encara no han fet un homenatge com cal a Julio Iglesias. L’altre dia la periodista Rosa Villacastín, la reina de la crònica rosa, explicava que es veu que l’home està fastiguejat perquè quan ve a Espanya només li pregunten pels fills, per la Preysler i per Hisenda.
Em va bé parlar de Julio Iglesias -com s’ho fa per estar morè tot l’any?- perquè té una cançó, Gaudir la vida, que ve a dir que uns quan neixen ja ho tenen tot i d’altres gairebé venen a aquest món sense res, però que al final, i aquesta és la idea que m’interessa, tots portem un tiquet per fer un viatge que més d’hora o més tard té una estació final. La conclusió és que el temps s’ha d’aprofitar. I els nostres temps, amb unes crisis que s’han encadenat amb d’altres, des de la financera fins a la climàtica passant per la sanitària amb la covid-19 com a exponent, no conviden precisament a l’optimisme. Si haguéssim de definir l’avui amb un color segur que no seria el rosa. El negre, potser tampoc. Però el gris, segurament sí.
Aquesta tesi, que el gris és el color dels nostres dies, la sosté l’historiador francès Michel Pastoureau, que treballa en una història dels colors. Als anys setanta, en canvi, diu que per a ell els colors del moment eren el verd poma i el taronja, tonalitats que havien d’alegrar la vida. Hi havia més esperança en el futur. Ara, en canvi, el futur és incert, l’estat del món inquietant i volem semblar feliços, però en realitat potser no ho som gaire. D’aquí se’n dedueix que l’abans sempre és millor que l’ara. I no.
L’altre dia en una classe a la UVic-UCC una profe s’entestava a fer-nos por amb el concepte del que anomenen un món BANI, un acrònim que es pot resumir en volàtil, angoixat, no lineal i incomprensible. Un desastre en tota regla, vaja. Com que algú ho diu, algú ho repeteix i algú ho explica tothom ho compra. Matisem-ho. És clar que hi ha dubtes, però el món mai havia estat tan comprensible com ara. Un exemple: al segle XIV, la pesta negra va fer estralls i la gent, per demanar ajuda als déus, s’aplegaven per resar. El que feien, en realitat, era contagiar-se. Amb la covid-19, en canvi, vam aprendre que havíem de fer-ho just al revés: que la manera de protegir-nos era separar-nos. Per què? Perquè tenim més informació. I amb més informació, el món és més comprensible i no més incomprensible encara que hi hagi situacions, com les guerres, que no és que siguin difícils d’explicar, sinó que són impossibles d’entendre.
Per tant, si el gris ha de ser el color dels nostres dies, que no ho sigui com a metàfora de la indecisió, la incertesa i l’avorriment sinó com a exponent de l’equilibri, la discreció i el rigor. I l’estiu, esforcem-nos a pintar-lo de verd perquè diuen que el verd és el color de l’esperança.