La fe s'està perdent, almenys la cristiana. Les menors vocacions i assistències als cultes ho proven, al revés d'alguna altra, que puja amb força fent albirar un canvi a la nostra societat

Catedral de Vic / Albert Llimós Un cop l’any Osona peregrina a Lourdes com ho fan altres contrades. La fe i esperança dels malalts i familiars ens mou. Pels volums de fidels que s’hi atansen, el nivell de curacions és mínim, però hi continuem tornant. Reconforta tenir aquesta fe i esperança. Quan es produeix algun guariment, que hi són, els més escèptics o científics hi deuen buscar més raons, que si una reprogramació dels cromosomes de l’ADN, que una casualitat, mentre que pel cantó de la fe s’atribueix a la Mare de Déu. El que és cert és que amb l’altre de les tres virtuts teologals, la caritat, es completa el cercle de Lourdes. Caritat en l’entusiasme i amor de tots els organitzadors i acompanyants en les expedicions a la cova francesa. Aquest és el miracle de cada any, la constant solidaritat. També és i serà qüestió de fe esperar que de la caritat cristiana de la resta dels espanyols, desinformats i amb seculars malfiances cap a Catalunya, en sorgeixi el miracle del nou concert singular. Les probabilitats de reeixir poden ser tan minses com la dels miracles que amb degoteig es van produint a Lourdes. Aquest concert afronta una llarga cursa d’obstacles, incrustada en un camp de mines amagades, rebent míssils amb drons disparats per enemics ben identificats, tot perquè no arribi ni a tocar la flauta dels 13.500 milions d’euros calculats, que ens són vitals per arranjar d’un cop sanitat, educació i infraestructures, entre d’altres. Amb el record de les Olimpíades de París, el símil seria una cursa de molts i diferents obstacles de 13.500 metres, per recórrer per un atleta només apte i entrenat per als 100 metres llisos. Els catalans també volíem anar molt de pressa en una cursa curta quan ens deturaren en el primer obstacle després de l’1-O, la tanca 155. Un cop llepades les ferides, s’haurà de tornar a entrenar i reprendre la cursa amb més energies i força de la gent, força que ens pot augmentar si fracassa aquest envit del concert singular. Esperem que aquesta sigui la visió a llarg termini del president Sánchez, solucionar definitivament pensen ells, el problema català arranjant el dèficit fiscal, en comptes del curtplacisme que ara m’hi poso perquè necessito els vots de Junts i ERC i algú o altre darrere meu ja ho aturarà. En aquesta cursa els obstacles poden venir del mateix PSOE, dels Page, Lambán i d’altres que quan s’acosti el termini del president Sánchez (si no cau abans) estaran temptats a afegir-se al “todos contra los catalanes”. També dels seus socis de govern, fins del mateix PNB, no gaire cofois que se’ls compari el que des de sempre gaudeixen, el règim foral, amb el que demanen els catalans, que ni s’acosta als privilegis euskalduns. Les mines provindran dels diferents poders no electes. Jutges, brunetes mediàtiques i els poders econòmics que els sustenten i dirigeixen. Sabem que hi són i de tant en tant esclaten, fins i tot abans d’hora, com quan els jutges dels més elevats tribunals ja qüestionaven la llei d’amnistia abans que es conegués el redactat i si passava pel Congrés, i que òbviament ara la contesten i retarden fidels al seu ideari. Provocaran demores en la llarga cursa, i miraran de deturar-la abans que arribi al final perquè no l’hagi d’anul·lar el PP quan un dia governi, per si de cas. I els míssils o els drons explosius visibles provenen de l’ínclit PP, ajudat pels de Vox. El PP ha apostat fort per l’esquema simple que “el tot contra els catalans que volen trencar Espanya”, els portarà a la Moncloa sense haver d’esprémer el sagí per desenvolupar cap programa alternatiu atractiu al del PSOE. Es volen estalviar haver de derogar el concert per si de cas ens necessiten. No obliden la humiliació, quan amb el gran Aznar van haver de passar de cridar sota el balcó de Gènova allò de “Pujol enano, habla en castellano”, al “Pujol guaperas, pide lo que quieras”. Amb això del demana el que sigui, seguiren la supressió del servei militar, dels governadors civils, de la Guàrdia Civil de trànsit a Catalunya i un llarg etcètera, tot empassat pel gran estadista José María Aznar. Aquest castellà orgullós ja es venjaria després en arrabassar l’agència alimentària europea de Barcelona a la Parma del seu amic Berlusconi, entre altres greuges contra Catalunya, i continua rescabalant-se ara amb el “quién pueda, que lo haga”, contra el Procés. La fe s’està perdent. En el vessant religiós almenys la cristiana, les menors vocacions i assistències als cultes ho proven, al revés d’alguna confessió que puja amb força fent albirar un canvi radical a la nostra societat. En el vessant polític també es palesa que es va perdent la fe. Més alts índexs d’absentisme, indiferències, una deixadesa del ciutadà normal de les qüestions públiques malgrat que l’afectin i molt. Només en cercles reduïts hi ha més que devoció per la política, bufetades i genuflexions pel que els pot representar de feina senzilla, molt ben pagada i probablement de per vida, saltant d’un lloc a altri, oi Sr. Borrell, Montserrat, Felipe, Alicia, Ada...? Però hem de resguardar fe, esperança i caritat, com tan esplèndidament ens mostren any rere any els organitzadors, voluntaris i malalts que peregrinen a Lourdes. Al cap i la fi, si el concert singular reeixia miraculosament, en tindríem per acompanyar-los celebrant-ho amb un concert a la cova amb l’Orfeó Català i El cant de la senyera, o almenys amb la Selvatana tocant La santa espina.

La fe s'està perdent, almenys la cristiana. Les menors vocacions i assistències als cultes ho proven, al revés d'alguna altra, que puja amb força fent albirar un canvi a la nostra societat

De la fe i els concerts