Fem coses rares. Aquesta setmana he sentit el concepte del 'nen hiperregalat'

Una pilota groga i blava. La recordo perfectament. Devia tenir 5 anys. Estava embolicada amb un paper setinat, fosc. Després, uns Airgam Boys i el vaixell pirata dels Clicks de Playmobil. Els regals estrella de la meva vida. I el que mai va arribar: aquell xandall Meyba blau del Barça dels 80, el Barça de Schuster i Maradona. A casa, els Reis eren modestos. No faltava virolla, però tampoc en sobrava. Ara fem coses molt rares. Aquesta setmana he sentit per primer cop el concepte del nen hiperregalat. Hem posat nom a allò que és evident: si reps un parell de regals fan molta il·lusió, si n’has d’obrir 30, l’abundància et desborda. I aquest és un problema de rics perquè la realitat del país és que la meitat de les famílies tenen problemes per arribar a final de mes, per assumir les despeses bàsiques familiars; que un de cada quatre catalans viu en risc de pobresa i d’exclusió social, i que tres de cada quatre famílies viuen amb el que en diuen sensació d’angoixa econòmica. Però ha acabat sent notícia perquè hem posat nom a un fenomen estúpid. Però si hi hem d’acabar posant nom, malament anem. Perquè vol dir que això passa: que hi ha qui fa Pare Noel, tió i Reis. I a casa, i a casa dels avis. I arriben regals de tot arreu i a cabassos. 10, 15, 20 o 30. I les nostres criatures es van transformant, com els Gremlins quan es mullen. I creem petits monstres infeliços i exigents perquè tenen molts més regals que els que poden assumir emocionalment. Els psicòlegs posen nom al problema: les nenes i els nens hiperregalats. I l’expliquen. Que trinxa els valors: les criatures acaben valorant més la quantitat que la qualitat dels presents. Que multiplica la quantitat de nens frustrats. I que aquest creixement en l’abundància contribueix a construir persones adultes superficials i possessives. Però els psicòlegs també aporten la solució: mai més de cinc regals. Que n’hi hagi un que els faci molta il·lusió. Un altre que sigui una cosa útil i necessària. Un llibre. Regalar una cosa senzilla que s’usi cada dia. I temps, regalar temps per a la família en forma d’experiència compartida, d’una sortida familiar o un joc de taula. I és que ara fem coses molt rares. Regalem massa, segurament, però sobretot trinxem el sentit comú. Perquè regalar massa és un problema, però encara ho és més no adonar-nos que som nosaltres qui hem creat aquest problema estúpid i que la solució hagi de passar per un manual de sentit comú elaborat per especialistes. Els manuals de supervivència com a símptoma de fracàs d’aquesta societat malalta que hem construït.

Fem coses rares. Aquesta setmana he sentit el concepte del 'nen hiperregalat'

De la pilota al manual