De la vida ciutadana
Tinc un amic que diu que les grans solemnitats de Vic són la festa major i la revetlla de la diada dels Reis. (Potser només el Mercat del Ram, “amb llors i palmes”, els fa la competència a la primavera, i després el Mercat de Música Viva o a la tardor el Mercat Medieval, arrelats últimament amb força). I jo m’avinc de bona gana amb aquestes amicals afirmacions per tal com les esmentades festivitats d’estiu i d’hivern ocupen un lloc particular i especial en l’incessant trajecte de l’any. Si bé la popularització dels vehicles individuals o familiars causà un dany notable a la gran diada estiuenca, aprofitada per una gran part de ciutadans per anar a la platja, l’escaiença de la cavalcada reial en els dies del rigor de l’hivern ha propiciat tothora l’aplec de la gent –les ovelles, com sosté l’adagi, són llavors al seu corral– en aquesta càlida manifestació.
El matí del dia 5 de juliol la ciutat de Vic fa olor de barbaió (barballó) o d’espígol o de lavanda, que són els diversos noms donats al mateix vegetal; unes mans anònimes i bondadoses n’han arrancat dels marges de la pagesia les aromàtiques mates que després han escampat arreu: al portal de l’Ajuntament, al peu de la capella de sant Miquel dels Sants, a la plaça de la Catedral, enfront del domicili de les autoritats eclesiàstiques i civils o de persones significades en relació amb la festa. Una vegada a casa vam tenir la gratíssima sorpresa i la indescriptible satisfacció de trobar-ne en despertar una catifa davant de la porta, per tal com l’oncle capellà havia estat distingit amb l’honor de predicar el sermó d’aquell any…
La calorosa tarda del dia de la festa major recrea les orelles amb les melodies de bon primer llunyanes i després ja més pròximes del flabiol que fa ballar els gegants acompanyats de la vella mentre els nans, xurriaques en mà, persegueixen la quitxalla que els incita innocentment amb mots insultants. Un dels de la colla crida “tirin, tirin, pels gegants” unes monedes a un cabàs que els ha donat l’avi esparter al començament de la jornada. Puntualment es produeix la passada per davant de casa amb el ball majestuós i solemne, que provoca la satisfacció de la família, que amb el detall se sent distingida i una mica especial, com reconeix el veïnat. El sentiment d’alegria resulta indescriptible el dia que el Nen, portat per un antic xerric de la botiga, treu el cap al balcó de la casa del carrer Nou.
El toc de les notes de la tornada dels goigs de sant Miquel, serafí d’Osona, escampat sobre la plaça des del campanar de l’Ajuntament al punt del migdia, queda establert com a record permanent del patró durant tot l’any. I l’amic, de vegades, ens dona a través del telèfon un bany de vigatanisme fent-nos escoltar l’airosa melodia del compassat carilló.
Just mig any després, el dia 5 de gener, al cru de l’hivern, se celebra la vetlla de Reis presidida per la magnífica i pomposa cavalcada que porta milers de ciutadans i milers de fanalets a seguir-ne el trajecte des del lloc on parteix fins a la balcona de l’Ajuntament, on, rebuts per la màxima autoritat civil local, pronuncien el seu bondadós i màgic discurs, tot invitant els menuts a anar aviat a dormir i a somiar. Travessen passeigs, carrers i places amb tota la parsimònia imaginable (“els nens van molt de pressa / i els reis a poc a poc”), cansats com estan del llarg camí marcat per l’estrella, omplint d’il·lusions els ulls i els cors dels infants que els van a recebre (“qui amb nosaltres vol venir / a trobar els reis pel camí?”). El seguici culmina el seu destí una vegada més amb la pujada de l’escala engalanada amb la vistosa catifa que trepitgen uns pocs peus i que és una altra col·laboració de l’esparter a les celebracions ciutadanes: ho feia amb una alegria gairebé infantil l’avi, ho va continuar amb goig el pare i ho fa avui encara com afavorit per un exclusiu privilegi el germà, que acudeix amb tota puntualitat i devoció a la cita de la vistosa celebració nadalenca.
Festes viscudes amb intensitat, festes íntimament estimades…