Des de temps molt antics, el cristianisme associà la celebració del Nadal al solstici d’hivern, durant el qual el món romà festejava el naixement del Sol invicte: així la solemnitat pagana i l’encarnació del Verb diví es confonien en el moment crucial de l’any en què la llum diürna comença decididament a créixer després que s’han acabat els dies més curts

“Salut, rei de l’Avern!”, diu Llucifer a Satanàs en un quadre dels entranyables Pastorets de Josep Maria Folch i Torres. Segurament la semblança entre “Avern” i “infern” fa que els espectadors no se sentin sorpresos davant d’una tal salutació. Tanmateix, Llucifer diu “Avern” i no pas “infern”, amb tota naturalitat i sense aclarir en cap moment per què se serveix d’aquest brillant topònim evocador dels balmats ressons de les cavernes. Ara bé: l’associació entre aquests dos termes tan pròxims des del punt de vista fonètic prové de l’antiga cultura romana i es relaciona amb un dels personatges que a partir de l’edat mitjana brillà amb llum pròpia a Mallorca i d’un quant temps ençà ha conegut en altres indrets dels Països Catalans un reviscolament inesperat; ens referim a la “sibil·la” o profetessa que la nit de Nadal, abans de la celebració de la missa del Gall, prediu davant dels fidels amb el seu cant terrorífic la fi del món per combustió i la immediata compareixença dels mortals al judici inexorable. La relació entre la “sibil·la” i l’“Avern” va ser ben descrita per Virgili, poeta i amic de l’emperador August, durant el regnat del qual nasqué Jesús a la ciutat palestina de Betlem (encara que no pas precisament el vint-i-cinc de desembre). El món greco-romà coneixia diverses profetesses anomenades sibil·les, entre les quals gaudien d’un singular prestigi la sibil·la o “pítia” del famós santuari de Delfos i la sibil·la de Cumes, una ciutat grega situada al nord-oest de Nàpols i veïna del lago d’Averno, on els antics localitzaven l’entrada a l’infern, una entrada per la qual passà l’heroi Eneas en companyia de la sibil·la cumana per anar a veure el seu pare en el món del més enllà. Tot ben emmarcat en la geografia de la fèrtil Campània, dins l’àrea volcànica dels Campi Flegrèi o “Camps de Foc” en els quals sobresurt la famosa solfatara de Pozzuoli, amb emanacions sulfuroses. Una comarca plena d’encís, que vaig tenir l’ocasió de visitar ja fa una colla d’anys en companyia d’un taxista que es feia passar per guia turístic, al qual jo anava explicant les circumstàncies que envoltaven els llocs i els personatges a ells associats. Altrament, val la pena de remarcar que les imatges de la sibil·la dèlfica i la cumana, juntament amb les de la líbia, l’eritrea i la pèrsica, foren incorporades per Miquel Àngel en la volta de la Capella Sixtina, fent de contrapunt als profetes de la tradició judaico-cristiana. Des de temps molt antics, el cristianisme associà la celebració del Nadal al solstici d’hivern, durant el qual el món romà festejava el naixement del Sol invicte: així la solemnitat pagana i l’encarnació del Verb diví es confonien en el moment crucial de l’any en què la llum diürna comença decididament a créixer després que s’han acabat els dies més curts, que tanmateix no han pogut extingir del tot la claror. I tot seguit s’obre el mes de gener. També amb el seu valor crucial, per tal com pren l’arrencada no tan sols en el moment del canvi d’estació, sinó també en el de l’inici de l’any. Entre els romans presidia aquest mes el déu Janus, que li donava el nom i que era representat amb la imatge d’una persona amb dues cares: una que mirava enrere i una altra que mirava endavant, una cap a llevant i una altra cap a ponent, una cap al passat i una altra cap al futur. Eren en poder seu les claus de les portes del cel i ell presidia i presenciava, a manera de porta omnipresent (en llatí, ianua –d’on procedeix el nom del déu Janus– significa ‘porta’), totes les anades i vingudes dels déus i dels homes realitzades onsevulla. Amb un gust excel·lent i d’una manera ben detallada el poeta Ovidi explicava per què la gent es felicitaven el primer dia del mes de gener, per què en aquesta avinentesa es feien ofrenes de dàtils, figues seques i mel, amb tota la dolçor del món, i per què durant aquesta festivitat es regalaven monedes els uns als altres... uns costums que, degudament caracteritzats en forma de Christmas, de torrons o d’estrenes, han arribat fins als nostres dies en les celebracions del Cap d’Any. El poeta romà guarda silenci sobre els àpats familiars i sobre les músiques i les seves lletres, però segurament que el nostre riquíssim repertori musical associat a aquestes festivitats realçades pel cristianisme té les seves arrels profundes en les melodies que devien ressonar fa segles i segles en la intimitat de les llars o en el domini públic dels carrers i les places.

De les festes nadalenques