Cal invertir el paradigma i en lloc d'obligar a mantenir les façanes, la primera opció hauria de ser l'enderroc i posterior reconstrucció de la façana de manera mimètica

El passat divendres a la tarda es va produir al carrer Nou de Vic, en l’eixample barroc, l’esfondrament parcial de dues cases, caient bona part de les seves façanes al carrer. Afortunadament no es van haver de lamentar desgràcies personals, en un horari en què aquest carrer és molt concorregut per la sortida de les escoles. L’ensorrament ha aixecat molta expectació, amb vídeos circulant per les xarxes, comentaris entre veïns i sensació d’alleugeriment generalitzat pel que podia haver passat. El procés d’enderroc de la part posterior de les dues cases esfondrades és visible des del carrer Jaume Primer i puc afirmar que, aparentment, es portava a terme amb l’ofici i la prevenció requerides. Afirmació derivada de la xafarderia que, per deformació professional, gairebé sempre feia pel seu entorn en les dues passejades diàries amb la meva gossa. Aquest article, aprofitant l’interès públic que ha produït l’esfondrament, intenta aportar una mirada específica respecte de la intervenció, a Vic, en els edificis situats en els teixits històrics i també, aprofitant la receptivitat política de les dades preelectorals, suggerir algunes propostes. La substitució dels edificis al nucli antic, que no estaven catalogats pels seus valors patrimonials, abans del nou POUM, fins fa pocs anys, es podia fer amb relativa facilitat, inventariant l’edifici a enderrocar amb un aixecament de plànols i un reportatge fotogràfic i projectant un nou edifici, ajustat a la normativa específica i validat pel Patronat de la Ciutat Antiga. Fins i tot es podien plantejar edificis, perfectament respectuosos amb l’entorn, però amb una estètica decididament contemporània, com pot ser l’edifici del carrer Manlleu número 11. La substitució completa d’edificis, amb noves propostes arquitectòniques, és un debat que actualment crec que té poc recorregut, al tenir un POUM vigent que inclou la protecció als edificis ambientals i que comporta el preceptiu manteniment de la façana a carrer, en un context d’excessiu conservadorisme arquitectònic i d’integrisme normatiu. Respecte del manteniment de les façanes dels edificis: Hi ha força edificis al nucli antic amb façanes que presenten deficiències estructurals i/o constructives com poden ser la desvinculació de la façana a carrer amb els sostres de l’edifici, els desploms i esbombaments dels paraments de façana, les esquerdes entre les parets mitgeres i les façanes, deficiències agreujades quan les parets sovint són de tàpia, fet que comporta una capacitat de trava molt dèbil o inexistent. També hi ha edificis a Vic –l’antic hotel Colon en pot ser un exemple– en els quals l’enderroc de les façanes de l’edifici va anar acompanyat de la rigorosa reposició de la mateixa volumetria, alçades dels sostres, obertures, elements decoratius i textures d’acabat d’aquestes façanes, de manera que a Vic hauria de continuar sent perfectament possible enderrocar una determinada façana –i més si presenta deficiències rellevants com sembla que tenien les dues cases esfondrades– per tornar-la a construir de manera absolutament mimètica, però millorant clarament les seves prestacions estructurals i constructives. Així, per exemple, ens estalviaríem de veure la decrèpita façana, des de fa anys ortopèdicament apuntalada, al número 1 del carrer de la Soledat, davant del pont de Queralt. També els arquitectes ens estalviaríem haver de conservar algunes façanes parcialment desplomades i esbombades perquè “així la façana manifesta millor la seva antiguitat” amb una intervenció de relligat complexa, costosa, amb risc d’execució i al capdavall poc eficient. A la vista del que podia haver passat al carrer Nou segurament cal invertir el paradigma i, en una rehabilitació integral d’un edifici amb valors ambientals, la primera opció hauria de ser la d’enderroc i posterior reconstrucció de la façana de manera mimètica, en lloc de la situació actual en què el manteniment de les façanes és pràcticament obligatòria encara que aquestes tinguin una fragilitat elevada i deficiències constructives greus, com podien tenir les que han esfondrat a partir, presumptament, del fet que “una màquina va tocar un element que va fer col·lapsar una paret mitgera” amb el resultat d’una perillosíssima caiguda de les façanes cap al carrer. En aquest supòsit, en una rehabilitació integral qui vulgui mantenir la façana en lloc de restituir-la hauria d’acreditar de manera fefaent el seu bon estat. Respecte de la tramitació de les llicències d’obres al nucli antic, crec que es podrien establir un seguit de mesures:1.- Transparència informativa: incorporació a la pàgina web municipal d’un apartat relatiu a totes les tramitacions de les llicències d’obres, en què, mantenint la preceptiva privacitat de dades, es pogués saber, d’una determinada finca, quan es va començar el primer tràmit –que normalment sol ser l’informe previ al Patronat de la Ciutat Antiga– i quan es va obtenir la llicència d’obres. Així la ciutadania disposaria de dades objectives i contrastables, i els que pensem que aquests tràmits a Vic molt sovint es poden allargar més d’un any potser perdríem l’argument.Per cert, respecte de la finca del carrer Nou que es va esfondrar, estaria bé poder conèixer les dades de la durada entre l’inici del primer tràmit al Patronat i el final amb la concessió de la llicència d’obres. 2.- Compromís de tramitació de la llicència municipal a les finques del nucli antic de Vic en dos mesos incloent, òbviament, el tràmit previ del Patronat de la Ciutat Antiga. Per a la consecució d’aquest objectiu caldria destinar, si fos necessari, més recursos humans i, si escau, aprofitant la normativa que acaba de treure la Generalitat de Catalunya (modificació 3 bis de l’article 188 del text refós de la Llei d’Urbanisme) que permet als ajuntaments acordar per conveni amb una oficina tècnica (com poden ser les dels Col·legis d’Arquitectes o d’Arquitectes Tècnics, entre d’altres) la verificació en els projectes del compliment de tota la normativa tècnica (Codi Tècnic de l’Edificació i les normatives d’accessibilitat, habitabilitat, antiincendis i la resta de normatives que siguin d’aplicació), tret lògicament de la part urbanística, de manera que descarregaria considerablement la feina –i la responsabilitat– als tècnics municipals i es podria facilitar així el compliment del termini acordat. 3.- Bonificació del 90% de l’import de la llicència d’obres en totes les llicències del nucli antic.A finals dels anys 80, en plena crisi de la construcció, molts ajuntaments van bonificar amb aquest percentatge les construccions d’habitatges socials (de protecció oficial) i fins i tot la implantació d’edificacions industrials, de manera que aquesta podria ser una mesura addicional clarament proactiva, a banda de les que pugui establir l’imprescindible Pla d’Habitatge. Sovint es fan proclames –demagògiques, parcials i algunes fins i tot amb afany expropiador– sobre la manera d’activar els nombrosos habitatges buits que hi ha al nucli antic de Vic. Entenc que un dels papers que ha de fer l’Ajuntament és incentivar les actuacions i garantir terminis breus de tramitació pels quals, malgrat totes les dificultats, poden i volen intervenir en finques al nucli antic, per incorporar novament habitatges al mercat. La tramitació, en aquests dos mesos, de les llicències d’obres es podria tipificar com el “model Vic”, en aquest cas no en la redistribució escolar sinó en la concessió eficient i puntual de llicències d’obres. Vic podria ser el mirall i l’enveja per ajuntaments com el de Sant Cugat, que ostenta el pèssim lideratge català en el retard en la concessió de llicències, amb més de dos anys, o pels de Sabadell i Badalona, que el segueixen bastant a prop, i també per bona part dels municipis catalans que, d’ençà de la pandèmia, han convertit la tramitació de les llicències d’obres en un aspre camí farcit de dilacions, entrebancs, procedimentalismes notificatoris i, tot plegat, amb un mínim valor afegit. En definitiva, cal aplicar tot el rigor necessari en la protecció del patrimoni arquitectònic, però sempre acompanyat del compromís, l’agilitat i l’empatia en la tramitació de les llicències d’obres, per evitar que aquest rigor esdevingui rigor mortis, que és conceptualment diferent.

Cal invertir el paradigma i en lloc d'obligar a mantenir les façanes, la primera opció hauria de ser l'enderroc i posterior reconstrucció de la façana de manera mimètica

De l’esfondrament de dues cases a Vic