Els llibres ens sobreviuen, i ja buscaran el seu camí, que els durà, potser, a una altra biblioteca construïda amb tant d'amor com la meva

En Xavier, l’amic filòleg i escriptor –vam ser companys de curs a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès–, ha presentat el seu darrer llibre a la Setmana del Llibre en Català. Es tracta d’Un curs al Raval, diari d’un doctorand provincià. Xavier Jové Massana (Bell-lloc d’Urgell, 1962) és llicenciat en Filologia Anglogermànica, doctor en Interrelacions Literàries i actualment és director del Centre de Formació d’Adults Fondo de Santa Coloma de Gramenet. En el seu diari toca temes que m’interessen, que m’agraden i que, d’alguna manera, em faig meus: ens parla de la importància de trobar bons mestres, tant a classe com en les lectures; escriu de com convertir en literatura l’experiència viscuda: “Que la vida que no esdevé narració és vida que es perd”; de la veu que crea l’autor; que sense lectors no hi ha text, i que cada lector en fa la seva lectura; dels escriptors de debò, que més que viure la vida la creen; de que a l’escriure no recordem els dies sinó els instants... que “escrivim quan la vida ens deixa temps, i que, potser, val més viure que escriure”. Feia molt de temps que no ens vèiem ni ens escrivíem, amb en Xavier. Sí, us soc sincer, em va sorprendre: “Mira, en Xavier Jové”, em vaig dir. M’enviava un missatge convidant-me a l’acte: “El cas és”, escriu en el WhatsApp, “que en el llibre hi ha un passatge en què parlo de tu”. M’ha fet il·lusió, i molta, és clar, que en Xavier es recordés de mi. En el capítol rememora el dia que el vaig convidar a visitar la meva biblioteca. Ho recordo com si fos ara, de fet, tampoc han passat tants anys. Era un dissabte al matí, no va venir sol, eren una bona colla, companys de curs de l’Escola d’Escriptura. Els vaig anar a esperar a l’estació; que superbes que són les arribades en tren! Junts sortírem de l’andana i cap a Plaça. No hi havien estat mai i els va encantar, férem una volta pel mercat, les parades de roba, les d’hortalisses... i ens aturàrem, com no ho havíem de fer, a les tres o quatre parades de llibres vells que aleshores encara hi havia. Els vaig fer, després, una visita guiada a la meva biblioteca. Parlàrem de col·leccionisme, de bibliofília, de la barreja d’emocions que sentim els que freqüentem encants, mercats i llibreries de vell. I parlant de llibres encetàrem una qüestió que els col·leccionistes moltes vegades defugim i no ens atrevim a afrontar: què passarà amb la nostra biblioteca el dia que nosaltres desapareguem? Una biblioteca personal, ens deia en Xavier, és com un nostre company de vida, hi guardem no només els llibres llegits, sinó els pendents de llegir; i encara no en tenim prou, perquè sempre patim per si tindrem un raconet lliure, un prestatge, per als llibres que encara han d’arribar. El passatge del llibre en què em cita és al capítol que duu per títol “Lliçó sis”. En Xavier escriu: “Com tot caçallibres, en Queló ha esmerçat molt de temps, molta passió i molts recursos a reunir la col·lecció, cap dissabte, de bon matí, no faltarà pas a la cita setmanal amb les parades de llibres de la plaça Major de Vic... Per això em va sorprendre que, en un moment donat de la visita, digués que estava clar que una biblioteca només té sentit mentre viu el seu impulsor, perquè ell és qui pròpiament insufla vida a tots aquells volums polsegosos, adunats en harmonia gràcies a l’esperit dels qui els ha anat aplegant”. Recordo bé el comentari i la cara que posaven tot escoltant-me; en Xavier ho recull de forma magistral en el seu llibre. En poques paraules els vaig dir que és normal, i fins i tot saludable, que quan jo mori els hereus no hagin de suportar un pes tan gran; que se’ls venguin o els regalin! Que els llibres ens sobreviuen, i ja buscaran el seu camí, que els durà, potser, a una altra biblioteca construïda amb tant d’amor com la meva. En Xavier acaba el capítol amb aquest bonic paràgraf que us transcric: “I a mi que sempre m’havia fet pànic la idea dels meus llibres esbarriats i subhastats, gràcies a les paraules d’en Queló, ara se m’ha obert una perspectiva alliberadora, que no deixa de ser més generosa, menys egòlatra, que la de voler perviure a través dels meus llibres, tot robant-los la seva pròpia guspira immortal”. M’has fet content, amic, com no ho he d’estar quan dius que les meves paraules han fet fora el neguit i la por i t’han alliberat d’aquell pes tan gran! Sí, és veritat, Xavier, i t’ho diu el company metge: “Les paraules, que ara tu has convertit en lletres, curen tant o més que un bon medicament”.

Els llibres ens sobreviuen, i ja buscaran el seu camí, que els durà, potser, a una altra biblioteca construïda amb tant d'amor com la meva

De lletres i de paraules