Confesso que la ictiologia no em va gens ni mica, la zoologia en general tampoc i la diferenciació d’espècies que […]

Confesso que la ictiologia no em va gens ni mica, la zoologia en general tampoc i la diferenciació d’espècies que em solo cruspir amb remordiments, tampoc. Confesso que no sé distingir les gambes dels llagostins, o dels gambots, o dels gustosos llagostins vermells, o com collons es diguin, pescats a les costes argentines o del golf de Bengala, on Rabindranath Tagore escrivia ocells perduts. Als llamàntols, que els traeixen la grandària i el preu, solo evitar-los. La meva ignorància no em preocupava massa, val a dir, fins que fa poc vaig acompanyar la meva persona a comprar peix en un supermercat de Ripoll, a la mala hora per comprar de quarts de 9 del vespre, segons els manuals del bon comprador. El dia en si no tenia res d’especial, un dia d’aquests entre setmana que no valen ni per fer-s’hi un gintònic com Déu i el rei d’Anglaterra manen. Comprar m’avorreix escandalosament i confesso també que preferiria comprar-ho tot amb quatre clics des d’una còmoda plana web i que un àgil missatger m’ho dugués a casa sense maldecaps. En aquelles hores de nit, quedava poca gent al centre comercial, només unes nou o deu persones fent cua a la peixateria, algunes eren parella, i surava a l’aire una sensació de vinga va que anem tard, espavilem. Dos torns per davant nostre una biològica comprava profusament tota mena de fruits de la mar, sípies, calamarsos, peix de roca, musclos, per fer una bona peixada. El temps passava lent, molt lent, i l’home biològic darrere seu s’anava posant neguitós, dret, tens, amb els braços creuats i un cabàs amb quatre collonades que havia comprat, es veia, per encàrrec de la seva persona. Tenia pressa, segurament ja volia ser a casa i es veia que li anava gran allò de comprar fent cua. Esperava impacient que la biològica de davant seu acabés de comprar, amb parsimònia, una mostra de cada una de les espècies que hi havia exposades sobre el gel trinxat, regat periòdicament per uns aspersors en forma de plugim d’aigua gèlida, com als jardins de Versalles, per crear la falsa il·lusió de frescor sobre peixos cadàver. Dono fe que la biològica que el precedia va fer una compra gran i copiosa i que lentament ho posava tot al cabasset amb rodes, mentre els de la cua ja ens anàvem posant nerviosos. El biològic feia ostensibles gestos d’impaciència, d’aquells que solem fer els biològics quan estem en una situació francament incòmoda, com ara comprar peix en una cua de deu biològiques pures. Evidentment, no va faltar la darrera compra que també solen fer totes les biològiques quan ja tenen el cabàs ple. Quan la peixatera li va donar la llista amb el preu de tot plegat, va recordar que li faltava el rap, el lluç o ves a saber què. El nostre biològic estava visiblement nerviós i amb unes ganes incontenibles d’enllestir-ho tot ràpidament. Segurament havia pensat mil cops què havia de comprar i, mentalment, assajava què diria quan la peixatera li digués què vols i, llavors, el moment va arribar, li tocava a ell. La romeguera lenta i primmirada va marxar a poc a poc, com si encara tingués una darrera compra. El biològic se la va mirar i va esperar uns instants com per donar-li temps que ella s’ho repensés i tornés per comprar aquella falda de rap o aquells talls de lluç que potser recordaria in extremis. Però no, i llavors, com aquell qui no vol la cosa, amb seguretat, el biològic apressat i impacient va fer un pas endavant, es va acostar al taulell i a la peixatera, es va mirar amb decisió d’ictiòleg de mil mars totes les espècies mortes sobre el gel, va aclarir la gola i, segur d’ell mateix, amb un mig somrís als llavis va dir tot decidit amb veu poderosa posa’m aquest lluç tan maco, tot sencer, no cal que me’l tallis, va reblonar. Un silenci tens es va propagar per la cua, i les biològiques es varen mirar entre elles i, de cua d’ull, vaig veure la peixatera que se’l mirava mentre aguantava el riure i decidida li deia vols dir que et posi aquest... bacallà? La molt cabrona va emfatitzar la pausa abans de vocalitzar bacallà lentament. Tot i que em va saber greu, fins i tot jo vaig riure. El biològic, atabalat ara pels riures continguts de les biològiques de la cua, va comprar el bacallà (dono fe que semblava un puto lluç) entre les rialles de les mestresses de casa i ràpidament va desaparèixer de la cua, de la peixateria, del supermercat i suposo que de Ripoll a molts metres per segon. Crec que mai més no ha tornat a comprar cap mena de peix enlloc. Si mai, per aquelles coses, hagués d’anar a comprar peix, miraré de dur un d’aquells pòsters tan macos que editava la Conselleria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, amb il·lustracions a tot color on els peixos eren fàcilment identificables, però, per a més seguretat, estic segur que acabaria comprant un bon bistec de vedella o llom per arrebossar, que també és molt gustós i fàcilment recognoscible. Rock me mama!

Confesso que la ictiologia no em va gens ni mica, la zoologia en general tampoc i la diferenciació d’espècies que […]

De lluços i homes