Vaig créixer amb les missions Apollo, la conquesta de la Lluna i als meus somnis d'infant somiava mons atòmics, supersònics o nuclears

Groucho Marx deia que val més tenir dos orígens que no pas un i és amb aquesta idea que sempre provo de rebatre les collonades d’aquells que, nascuts on sigui, creuen fermament que el seu racó, el seu cementiri, la seva església, els seus carrers, les seves places, els seus miradors, castells, ponts i platges (fins i tot les fluvials) són els millors. Els metecs som llenguts per natura perquè, per definició, ens importen un rave els costums del nou indret on pretenem arrelar, o no. Haters. Quan jo era jove i encara no era ni boomer ens desplaçàvem pocs quilòmetres dels nostres pobles per buscar feina, parella o cotxes de segona mà en un intent de pensar que tot allò de fora seria millor. La Barcelona metropolitana era la meca, l’imant, el gran atractor de les nostres vides insignificants, la gran urbs on crèiem que tot seria possible i on, inevitablement, havíem d’acabar encaminant les nostres vides de pa sucat amb oli amb data de caducitat. Els country roads plens de sotracs que ens tornaven a casa cada cap de setmana ens malmetien les ànimes en aquell ball de revolts que ara han adreçat amb maquinària pesant Komatsu o Kubota per allisar resistències i resiliències més enllà d’on la memòria floria. En els desdoblaments rectilinis hem descobert país i territori, per allò que des de les altures tot és més bonic i menys malparit. Literal. No érem profetes a casa, deien, que tothom sabia de quin peu anava coix cada un, i a fora érem els metecs de parla de poble fàcil de distingir entre tanta afectació castellana en aquella època no tan remota en què parlar castellà era ben vist. Tots tenim familiars migrats cap altres indrets de Catalunya, molts a Barcelona o prop de la seva àrea infernal tan plena ara de rotondes i vies ràpides que sense Google Maps ja no ens hi podem ni acostar, els metecs de contrades. La vida m’ha dut amunt i avall del Ter i del Freser en un contínuum espaciotemporal difícil de destriar, de poble en poble, per fer-me sentir metec entre metecs, perquè, amb el temps, la qualitat de metec canvia i un esdevé metec fins i tot per als teus, que alhora ja són metecs per a tu. No descric res nou, no hi ha res nou sota la capa del sol, deia el rei Salomó. Malgrat tot, fa poc he descobert amb horror una nova variant de metec que difereix de l’anterior i de la qual un no en té constància si no és amb el pas del temps. Així, em queden lluny les músiques dels anys setanta però, alhora, són les úniques amb les quals m’hi sento còmode. Tendim a magnificar els records, els alterem i en creem de nous per consolidar tot allò que no va passar en realitat però que ens agradaria que hagués passat. D’aquesta, caminem per les vores d’un món nou que no existia i les nostres passes de metec ressonen tan estranyes i poderoses com les nostres petges als pobles d’on no som. Parlem una llengua estranya que ja no entenen els fills i menys els nets, citem autors que ja no estan de moda i que ja ningú no llegeix, als bars, o en família, cantem cançons que ningú no en sap la lletra i recollim aquelles mirades que diuen d’on collons has sortit tu i que, curiosament, s’assemblen molt a les que jo mateix dispensava als de casa quan feien tot això que ara jo faig. Res nou sota el sol. Vaig créixer amb les missions Apollo, la conquesta de la Lluna i als meus somnis d’infant somniava mons atòmics, supersònics o nuclears (com l’intranquil·litzador bar “El núcleo” d’Ascó), mons futurs on ara visc per constatar que no són com volia que fossin i, de tot això, en surt el convenciment que l’ara és el futur diferent imaginat des del meu passat i que en definitiva soc de nou un altre metec, ara temporal, a qui ningú ja no entendrà a no trigar, ja ho sabeu, els records del passat en incessant repetició no valen un rave. Sovint penso que a la meva pell hi arrelen xiprers altíssims i que en les seves fulles hi nien les meves fantasies d’antany com en aquells estranys estris amerindis que diuen atrapar els somnis que el vent s’ha endut potser del Tibet amb les seves oracions cilíndriques, circulars, guturals, d’una banda a l’altra del món i del temps. Potser és per tot això que, abaltit pel pes de ser doblement metec, a l’espai i al temps, sovint jac en alguna clariana de la meva vida per desafiar el cel, l’espai, i espero el pas monòton d’algun satèl·lit orbitant la terra poc plana que capti imatges d’alta resolució des de set-cents mil metres (o més) i em reprodueixi, estrany i indolent, en algun clúster de píxels que algun algoritme esborrarà per suavitzar l’aparença calmada del planeta natal en plena distorsió gravitatòria, Einstein dixit. Rock me mama.

Vaig créixer amb les missions Apollo, la conquesta de la Lluna i als meus somnis d'infant somiava mons atòmics, supersònics o nuclears

De metecs