Allò que dèiem durant la pandèmia que “en sortirem millors” era una frase buida de llibre d’autoajuda, i el “tot anirà bé”, un consol per a la canalla

Divendres, 7. Qui grafiteja la façana de l’Ajuntament ja sap que no és només la seu de la institució, sinó que en el cas de Vic és un patrimoni històric de la ciutat. Quina culpa en té, el patrimoni, del masclisme estructural o de les decisions equivocades que puguin haver pres uns regidors i motivin la protesta? Cap, òbviament. La ciutat que legítimament s’ha d’enorgullir d’haver preservat les Adoberies no pot malmetre la Casa de la Ciutat. Si fa no fa, són de la mateixa època. Dimarts, 11. Primer la incertesa, informacions imprecises. Prudència i esperança. A poc a poc, la confirmació de la mort d’en David lluny de casa. En un poble on tots ens coneixem, sentim com si haguéssim perdut algú de la família. Dijous, 13. Demà farà cinc anys de l’estat d’alarma i el confinament per covid, sobre el qual parlem en les primeres pàgines d’aquesta edició. És impossible no recordar aquell divendres de març en què el món educatiu ja s’havia aturat i la vida ho anava fent de mica en mica. Aquell Vic que perdia el pols, com un malalt. Intento endreçar algunes reflexions en aquest aniversari. Primer, no banalitzem el que va succeir, ara que passem la covid com un refredat. M’ofenen profundament els que ho fan. Va haver-hi molts morts, i tinc ben presents els que eren a la meva agenda. Segon, som on som al cap de cinc anys gràcies a la ciència. A la recerca que ja s’havia fet fins aquell moment sobre el tipus de virus o sobre l’RNA missatger que va permetre tenir vacunes viables en un temps no gaire llarg. Visca, sempre, la recerca i la ciència. Els investigadors haurien de ser els nostres herois. I tercer, allò que “en sortirem millors” era una frase buida de llibre d’autoajuda, i el “tot anirà bé”, un consol per a la canalla. No n’hem sortit millors (potser pitjors tampoc) però segur que hem tornat als mateixos vicis que teníem com a societat. Sembla que hagi passat més temps però avui fa cincs anys que començava el que Natàlia Peix, periodista d’aquesta casa, en va dir “la vida petita”, en una meravellosa definició.

Allò que dèiem durant la pandèmia que “en sortirem millors” era una frase buida de llibre d’autoajuda, i el “tot anirà bé”, un consol per a la canalla

De patrimoni, mort i cinc anys de la covid