De Pep Ricart, Joan Font i la patata d’Orís
Dijous, 8. Durant uns quants anys, al final de la seva vida, l’artista Pep Ricart va patir greus problemes de salut. Mai, però, no va deixar de treballar, en la mesura de les seves possibilitats i amb una extraordinària productivitat. La passió per l’art i per totes les expressions de la cultura –era un gran lector– el va sostenir. El llibre que s’ha presentat a la Biblioteca Pilarin Bayés, Volgiti! Che fai?, és el darrer exemple de la seva tenacitat. Impressiona saber que al sobre que contenia els dibuixos hi havia escrit la nota humil, un prec: “No ho llenceu.”
Divendres, 9. Tenir una empresa rendible i puntera en el seu sector no està renyit, al contrari, amb tenir també una brúixola moral. Massa sovint, en to col·loquial, hem sentit que haver triomfat en el món dels negocis pressuposa haver deixat pel camí alguns principis. Per això és reconfortant haver sentit Joan Font, president i director general del Grup Bon Preu, explicant que no obriran franquícies “per explotar la misèria de la gent que acaba d’arribar” ni contractaran “riders per 2 euros”. Clar, contundent, i dit no només com a empresari sinó com a persona “que estima el seu país”. Perquè sí, estimar el país és també fer que la seva gent pugui treballar amb dignitat.
Diumenge, 11. M’agrada fer una visita cada any al Mercat de la Patata del Bufet d’Orís. M’agrada parlar amb els productors que encara resisteixen conreant aquesta varietat tan osonenca. Són pocs, però determinats a continuar. I tenen una bona resposta de la gent, els que cada any som fidels a comprar un saquet de patates gustoses i de proximitat. Quan de temps ho permetrà el clima actual, amb estius cada vegada més eixuts? Ara ja no és viable fer patates a la Plana de Vic i el seu entorn si no es poden regar els camps, cosa que abans no calia. Observem com el clima ha canviat el paisatge agrari: no fa tants anys, en aquesta època, era normal veure els camps de blat de moro ufanosos a punt de segar. Ara ja són escassos.