De Plató a Núñez
Josep Lluís Núñez, president del Barça durant més de dues dècades, l’any 1997 va assistir a l’acte de commemoració del 25è aniversari de la Penya Barcelonista de Manlleu i va visitar una exposició sobre la història del futbol al poble. Els capricis del calendari van voler que el dia de l’acte fos just l’endemà d’un Barça-Madrid calent. I l’home, amb el record del partit fresc, es va deixar anar amb unes declaracions que es van convertir en virals en un moment en què encara no existia la paraula viral. Núñez va explicar que aquella nit havia somiat que els jugadors del Madrid… el perseguien i el pegaven. I que s’havia hagut d’aixecar a emmirallar-se per comprovar que no. L’episodi, que va propiciar moltes conyes, dibuixa una línia entre el món oníric i el món real. O, el que és el mateix, entre somiar i emmirallar-se.
Ja fa molts segles que amb el mite de la caverna Plató va explicar a Atenes molt millor que Núñez a Manlleu la diferència entre el món intel·ligible i el món sensible. Perquè, a vegades, hi ha estampes que semblen irreals. Com la d’aquesta setmana del president del Barça, Joan Laporta, fent una botifarra i cridant com un energumen a l’Aràbia Saudita després de saber que el Consell Superior d’Esports havia concedit la cautelar a Dani Olmo i Pau Víctor, una mesura que ara permet jugar als dos futbolistes. Si ens ho haguessin explicat, hauríem pogut pensar que no podia ser. Que devia ser un somni.
De fet, somiem coses raríssimes. Alguns exemples recollits de converses amb el meu entorn: un ja entrat a la cinquantena que anuncia a la família que se separa i els presenta la nova nòvia embarassada, se suposa que d’ell; un que feia una setmana que no s’afaitava, es mor i només pateix per si l’exhibeixen al tanatori amb aquella pinta, o una que treballa en una empresa amb principis anarquistes en què tot cristo fa com vol. I un de prèmium: el col·lega que somiava que no podia dormir. És a dir, somiava que no dormia mentre dormia. Freud hi tindria feina. Amb tots.
Perquè els somnis són tot un món. Sovint són ficció. La ficció forma part de la vida. Ho explica molt bé l’escriptor Jordi Puntí, autor de Confeti, novel·la sobre el polifacètic artista Xavier Cugat guanyadora del Premi Sant Jordi 2023. Cugat, que havia marxat als EUA amb només 5 anys, torna a Catalunya ja de gran. Més que un músic amb talent, que en tenia, ja se’l veu com un personatge excèntric que s’ha casat cinc vegades –amb la primera dona, Rita Montaner, es veu que mai va arribar a contraure-hi matrimoni–, que es passeja en Rolls Royce i acompanyat d’uns chihuahues. A la seva autobiografia (Yo, Cugat) diuen que hi explica algunes mentides que ell mateix ha convertit en llegendes. Al final, i aquesta és la tesi, potser resulta que la ficció, entesa com l’instint per imaginar, per inventar o per somiar, forma part de les nostres vides més del que ens pensem.
Per això els somnis, l’antítesi a tocar de peus a terra, a vegades estan mal vistos. Només pots ser el que et pots pagar. Un cas. Després de la crisi financera del 2008, quan la construcció es va aturar de cop, més d’un va veure com d’avui per demà se li ensorrava tot. L’Ernesto –el nom és inventat– vivia en un pis, feia hores i remenava duros. La construcció no parava. Ell i la dona, amb dos fills i un tercer en camí, van decidir embarcar-se a comprar una casassa. Al banc els ho van posar fàcil. Hipoteca a 40 anys i andandu. Però quan va esclatar la bombolla, primer va perdre les hores, després va perdre la feina, després va perdre la parella i després va perdre la casa. Alguns seus amics deien que ja es veia a venir. La crítica segur que no era tant pel fet que no hagués pogut pagar la hipoteca, sinó per haver-se cregut que podia tenir una casa com la que havia comprat. L’ambició està patrimonialitzada. Però els somnis són gratis. I, per tant, està bé somiar més i emmirallar-se menys. Perquè la realitat si no sempre és la mateixa. Somiar és una manera de començar a canviar-la.