Per al projecte de Núria, l'arquitecte Josep Danés i Torras va inspirar-se en l’Hospici del Gran Sant Bernat i també en els vells i bonics ponts de fusta de la ciutat Suïssa de Lucerna, que li van servir per projectar (l’any 1930) el pont que uneix l’estació del cremallera i el santuari

Dins el llibre Breu tractat del paisatge, d’Alain Roger (Edicions La Campana, 2000), hi he trobat tres retalls de periòdic. És una de les moltes manies que tinc: retallar i guardar trossos de diari i amagar-los en les pàgines d’un llibre; en dic “fantasmes”, i els meus llibres n’estan plens: retalls de diari, fotografies, esqueles, targetes... Quina sorpresa tindrà el nou propietari del llibre quan l’obri, em dic; i tot fent-ho poso cara de murri. Però, ves per on, aquesta vegada el sorprès he estat jo mateix. No recordava haver-los-hi deixat. Un d’ells és de La Vanguardia, del març del 2007, en castellà, és clar (el primer exemplar de La Vanguardia en llengua catalana és del 3 de maig de 2011). El retall que trobo és un article de l’historiador Josep M. Puigvert i Solà que duu per títol “La alpinización del paisaje pirenaico”. L’autor escriu sobre l’arquitecte noucentista Josep Danés i Torras (Olot 1891-1955). Després us en parlo, abans us explico quatre coses del paisatge. En el llibre que he rellegit, Alain Roger diu que quan mirem un paisatge no veiem només el que hi ha, sinó el que pensem que hi ha. Les muntanyes que contemplem, les que llegim, les que somiem i desitgem no són les que escalem. La nostra resposta al paisatge està condicionada per la cultura. Pel pagès de Savoia, el Mont Blanc era un país, una terra, potser una muntanya maleïda. Avui, el Mont Blanc és un paisatge. Roger cita Henri Cueco; explica que aquest autor ho expressa amb molt d’encert en la seva obra La théorie du paysage en France: “El paisatge no existeix, ens l’hem d’inventar.” És així, la proximitat a la terra ens allunya del paisatge. El paisatge és un invent de la gent de ciutat. El concepte de paisatge significa, alhora, un allunyament i una cultura. El paisatge té un origen artístic, brota de la pintura, de la literatura, de la fotografia. El paisatge és poesia! Alain Roger, Henri Cueco i Robert Marcfarlane (Las montañas de la mente, historia de una fascinación, Alba editorial 2005) han estat els meus mestres i gràcies a ells les meves muntanyes estan plenes de llibres i els meus llibres van omplint prestatgeries que cada vegada són més altes; és com si ells, els meus llibres, volguessin emmirallar-se en les pintures i fotografies que pengen de les parets del despatx llibreria. I els meus escrits estan plens de citacions alpines. Perquè la muntanya és paisatge, és literatura, és poesia. La muntanya és un sentiment! (tret del meu llibre El llibre que va fer cim, vivències de muntanya, Cossetània Edicions, 2016). Jo volia parlar-vos d’en Danés, l’arquitecte noucentista olotí. No soc especialista en història i menys en història de l’arquitectura, però m’agrada llegir i llegint s’aprenen moltes coses, si tens ganes d’aprendre, és clar. De Josep Danés i Torras us n’explicaré quatre coses, el que us en diré us agradarà. Va ser un estudiós de l’arquitectura popular catalana, membre i dirigent del Centre Excursionista de Catalunya i autor d’obres destacades. Es diu que hi ha dues modalitats d’intervenció sobre la natura: la artialització in visu, a través de la mirada d’un pintor, fotògraf o escriptor que condiciona les percepcions posteriors, i la artialització in situ o directa, que seria el tipus d’intervenció feta per arquitectes o enginyers (Alain Roger s’inspira en un hàpax –paraula inventada– de Montaigne, per construir el concepte d’artialització: les coses naturals només ens semblem belles perquè les veiem a través del prisma de les obres d’art). És el cas de Danés, que va destacar pels seus estudis sobre arquitectura de muntanya. L’any 1923 va fer el projecte del nou santuari de Núria, un any després, a petició del Centre Excursionista de Catalunya, va projectar el Xalet de la Molina. També són obres seves el refugi del Port de la Bonaigua i l’església de Ribes de Freser. Joaquim Puigvert diu que la inspiració va ser sempre doble: catalana pirinenca i internacional alpina. Per al projecte de Núria va inspirar-se en l’Hospici del Gran Sant Bernat i també en els vells i bonics ponts de fusta de la ciutat Suïssa de Lucerna, que li van servir per projectar (l’any 1930) el pont que uneix l’estació del cremallera i el santuari. Danés va influir doncs sobre el paisatge, va alpinitzar el paisatge pirinenc. Quan pugem a Núria podem seguir-lo: primer ens aturarem davant l’església parroquial de Ribes i contemplarem el teulat amb les típiques llucanes (finestres o claraboies verticals obertes en el pendent d’una teulada), després ens situarem davant l’estació cremallera, que hi ha al centre de Ribes, i ens fixarem en l’edifici. Ja a Núria passarem pel pont de fusta i recordarem la ciutat de Lucerna. Finalment ens asseurem a l’esplanada, a tocar del llac, i farem una mirada a l’edifici del santuari. Els qui hagin passat pel Pas del Gran Sant Bernat recordaran l’Hospici edificat just a la frontera suïssa-italiana; on hi ha, per atracció dels turistes, els populars gossos de muntanya, els santbernats, amb els petits bidons de licor penjats al coll.

Per al projecte de Núria, l'arquitecte Josep Danés i Torras va inspirar-se en l’Hospici del Gran Sant Bernat i també en els vells i bonics ponts de fusta de la ciutat Suïssa de Lucerna, que li van servir per projectar (l’any 1930) el pont que uneix l’estació del cremallera i el santuari

De quan el paisatge pirinenc es fa alpí