De quan no hi havia infermeres
Ara fa dos anys, al Paranimf de la Universitat de Vic, les professores i companyes infermeres Anna Bonafont i Montserrat Valls ens presentaven el llibre Història dels estudis d’infermeria a Vic. En el pròleg, Josep Eladi, el llavors rector de la UVic-UCC, ens diu que “disposem d’un llibre que recull no només el que el títol anuncia, sinó que ens dibuixa amb tot detall múltiples aportacions personals dels protagonistes que van contribuir a crear-la”. Gràcies, Eladi, és veritat, que n’expliquem moltes, d’anècdotes; perquè quedin escrites i no se les endugui el vent.
En el llibre hi faig més d’una aportació personal. En una d’elles explico com era el món sanitari a Vic quan jo era petit: l’Hospital de la Santa Creu i la Clínica de l’Aliança eren centres quirúrgics, portats per monges; les de l’Hospital vivien a la Casa de la Convalescència i les de l’Aliança tenien el convent al tercer pis. Segur que entendreu el context sanitari dels cinquanta i dels seixanta si us parlo dels avis: l’avi Miquel tenia un cor pulmonar, el doctor Vilaplana el venia a visitar, va morir a casa; la iaia Conxita va patir un ictus, va quedar totalment invàlida, un any, dos anys… dependent i enllitada; recordo els crits que feia; l’Antonia, l’àvia materna, va tenir un infart, al carrer Manlleu, la van dur a casa i va morir l’endemà. En aquell temps només s’ingressava el malalt quirúrgic.
A l’Hospital de la Santa Creu hi havia l’anomenada Sala Gòtica, un pavelló ple de llits, on ingressaven malalts, persones molt necessitades, que no tenien família. En recordo dues dones, una era tuberculosa i l’altra una malalta blava, pel color de la pell, tenia una cardiopatia congènita avançada. Les monges en tenien cura i amb el doctor Bayés passàvem visita el diumenge, i apa, fins d’aquí a vuit dies! Parlo de finals dels seixanta, encara estudiant de medicina, que em vaig llicenciar el 1972.
I és que no hi havia infermeres, les úniques eren les monges. Només hi havia llevadores i el que en deien “practicants”, que n’hi havia pocs, en Frederic Sena i en Vicenç Roda. En Vicenç, pobre, tenia tanta feina que no donava l’abast, anava amb una Lambretta. També hi havia la Pilar Ordeig, en Montero, en Bellver, en Sayol… anestesiaven, enguixaven, posaven sèrums, injeccions de penicil·lina a domicili, de dia i de nit, anaven amb aquelles caixetes metàl·liques on hi havia les xeringues de vidre i les agulles reutilitzables, les posaven a bullir a les cuines de les cases!
Que quan es va veure la necessitat de tenir infermeres?, ho recordo bé. Els artífexs van ser el doctor López, el doctor Sala i el doctor Arimany, aleshores director de la Clínica Aliança i president de la filial del Col·legi de Metges de Barcelona. Els tres metges coneixien les dificultats que comportava tenir cura dels malats a casa i proposaren que a la Clínica hi poguessin ingressar malalts no quirúrgics. Va ser l’inici, tot començà en aquell moment!
Però, és clar, de metges ja n’hi havia, faltaven infermeres. Josep M. Arimany va ser el promotor del projecte de crear una escola d’infermeres a Vic, d’aconseguir el consentiment del Col·legi de Metges, el de l’Hospital de la Santa Creu i el de la Clínica Aliança. L’alcalde de Vic, Antonio Bach, i el bisbe, Ramon Masnou, hi donaren suport. En la sol·licitud constava Antoni Bayés de Luna com a director i Antoni Castell com a cap d’estudis –tot i que el que va exercir fou Josep Molera–. L’àrea d’infermeria la portaven Anna Bach, Teresa Coma, Rosa Valcárcel i Maria Nicolau. El procés s’inicià el 1973; s’enviaren molts papers a Madrid, la resposta tardava, el procés de tramitació estava encallat. Fins que un dia, i són les males llengües que ho diuen, la llonganissa de Vic va fer estralls per Madrid; i que si vam tenir l’Escola Femenina d’Ajudants Tècnics Sanitaris a Osona va ser gràcies al nostre cèlebre embotit. L’Escola va ser el primer centre d’ensenyament superior de la ciutat. La foto, una de les primeres graduacions, és de Xesco Jiménez.
Jo era un cardiòleg jove. Les primeres classes es van fer a la sala d’actes del Col·legi de Metges, al carrer Pare Coll. Ajudava el doctor Bayés, i com que ell tenia molta feina em demanà que expliqués Fisiologia; de manera que vaig començar a fer classes el 1974; el sou era minso, una panera per Nadal. I, tot i el sou, vaig continuar… fins al 3 de novembre del 2017, el dia que em van jubilar com a professor de la universitat; només 43 anys! Un altre dia us n’explicaré coses, de les classes. Avui, per acabar, deixeu-me allargar el títol de l’article, serà més aclaridor: “De quan no hi havia infermeres i els avis morien a casa.”