De Quaresma a Pasqua
Passant per Setmana Santa. Però no cal pas parlar de penitència, ja en fem prou durant tot l’any. La intenció és fer un repàs de l’anar i venir de celebrar aquests dies. Si bé des del segle II els cristians varen buscar un dia per celebrar la Pasqua, ja que era el fet més important. No el dejuni ni la crucifixió. El més important era la resurrecció. Va ser el Concili de Nicea al segle IV (any 325) qui va posar-hi data i que sempre se celebrés en diumenge en l’àmbit catòlic occidental. I que no coincidís amb la Pasqua jueva. Això sí, precedit per la penitència. La benedicció de rams al segle IV va començar a Mesopotàmia. Bé, això és el que consta en alguns escrits. També a Roma, al segle IV, es fixa la Quaresma en 40 dies.
Calia protegir molt els fidels de poder pecar. Per tant, al segle XVI, varen pensar que una manera de fer-ho era apartar tota mena de possibilitats d’induir les persones a caure-hi. A Salamanca decidiren que un capellà s’encarregués de treure les prostitutes del seu lloc habitual dins la ciutat. Era el que li deien El Padre Putas. Ell juntament amb alguns estudiants les posaven en una barca i les portaven a l’altra riba del riu Tormes abans de començar la Setmana Santa i les tornaven al seu lloc passada la Pasqua. El que no diuen els escrits és si els seus fidels clients també travessaven el riu per anar a veure-les. Així mateix, a Espanya, durant la dictadura, es feien tancar els prostíbuls, tot i que ja estaven prohibits, però tolerats, i les professionals del sexe no podien deixar-se veure. Sempre hem sigut molt puritans pensant que amagant el que no convé que es vegi aquest ja no existeix. És el mateix que passa amb la pobresa: amaguem els pobres i ja sembla que no n’hi ha.
La Quaresma, com a tal, no sabria pas ben bé com definir-la perquè el comportament de quins la practiquen és molt diferent segons les circumstàncies. Hem conegut butlles que la suavitzaven i potser encara la suavitzen. És evident que el cristianisme manté molt viva la Quaresma i el seu significat i això no és pas dolent, ja que convé que d’alguna manera reflexionem com fem les coses des del nostre interior. No cal pas fer ús dels flagells ni passar uns dies a pa i aigua. Ni tan sols creure que tot ha estat com ens ho expliquen els evangelis redactats des d’un punt de vista partidista per afavorir interessos religiosos.
Recordo molt bé que en temps de la dictadura es prohibiren tota mena d’espectacles: balls, segons quines pel·lícules, emissions de ràdio que no tinguessin un caire religiós, etc. Recordem bé pel·lícules com Ben-Hur, La túnica sagrada, Marcelino pan y vino, i altres que encara avui ens les fan empassar. El NO-DO, a part de tot el que havia pescat el Caudillo, ens ensenyava les processons d’Andalusia amb La Legión i la cabra i la Guàrdia Civil amb els mosquetons cara avall. No hi faltava la Falange amb els seus uniformes, al costat del governador i el bisbe corresponent. No oblidem que la guerra la varen guanyar els insurrectes i l’Església catòlica. Recordem el comunicat de l’episcopat espanyol que deia: “El episcopado español está en su totalidad y sin reservas al lado del general y a favor del movimiento”. Això ho escrivien el 20 d’agost de 1937. Tampoc era veritat, ja que molts bisbes no hi estaven d’acord. El règim tenia molta cura a no fer enfadar l’Església perquè ella manava sobre els cossos i les ànimes dels ciutadans, no fos cas que tots anéssim a l’infern. Bé, ja hi vivíem una mica, però no calia avançar-ho més. Per tant, les directrius de com comportar-se durant la Quaresma corresponien a l’Església i el règim ho oficialitzaria amb decrets. Sempre, deien, per preservar la moral i donar bon exemple.
Al mateix temps, acabada la guerra, el bisbe de Còrdova, dominic, A. Menéndez Reigada, fa públic un Catecismo Patriótico en què entre altres coses deia que “la península Ibérica fue col·locada por Dios en el centro del mundo” i també que “el Caudillo es como la reencarnación de la patria y tiene el poder de Dios para gobernarnos”. El pitjor de tot és que aquest catecisme s’ensenyava en algunes escoles. Crec que el 2003 se’n va fer una reedició.
Amb el règim franquista es prohibiren els carnavals. L’últim va ser el 1936 i Valladolid en volia fer un el 3 de febrer de 1937 i es va suspendre pocs minuts abans de començar. El 12 de gener de 1940 una ordre signada per Serrano Suñer feia oficial totes les prohibicions de carnestoltes. Tot i això, en llocs com Cadis i Tenerife ho convertiren al nom de festes d’hivern. Sense disfresses que tapessin la cara, ni mostres que poguessin ofendre el règim ni l’Església. Quedava evident que havíem retrocedit al Medievo.
Cada vegada prenien més protagonisme les processons i les confraries s’afanyaven a donar el títol d’Hermano Mayor a personatges com Francisco Franco, Manuel Fraga i a títol pòstum a Queipo de Llano, sense que les famílies que en patiren els crims tinguessin dret a dir res. Tot el que es feia religiosament ja el segle XVI, sobretot a Andalusia, ara formava part de l’exaltació dels criminals de guerra i els seus col·laboradors. A Sevilla també hi ha l’Hermandad de la Virgen de Montserrat. Fundada així mateix a finals del segle XVI per catalans que vivien a Sevilla i que encara es manté.
Amb l’arribada del 600 a la segona meitat dels anys 50 del segle passat tot va canviar. La classe mitjana podia tenir cotxe i deixar la ciutat per anar al camp o la platja i començaren a fer-se les segones residències. Amb això ens relaxarem durant la Setmana Santa i ens oblidarem de les seves celebracions. Això sí, les processons turístiques foren més concorregudes. Avui, aquesta setmana no té res de santa. La societat ha canviat els seus hàbits i ha sabut administrar degudament el seu temps sense intromissions polítiques ni religioses.