Hi ha moltes maneres de palmar-la i poques vegades en som conscients

Vaig trucar al 112 amb el cor desbocat. “Ha caigut un nen de dalt d’un castell de jocs”. Jo tenia els ulls posats en el meu fill, que pujava per aquelles reixes fetes de cadenes que fan patir tant. Era tota una gesta, per a ell, que mai ha sigut ni gaire atrevit ni gaire hàbil, i estàvem disfrutant tots dos d’aquesta primera vegada. De sobte vaig notar un moviment brusc a la part alta del parc. Potser va ser un esglai general, perquè no recordo cap crit. Ho vaig caçar de cua d’ull. Un nen s’havia precipitat de cap pel forat del tub de bomber. Va ser un segon i va quedar estès a terra, congelat, amb les quatre extremitats enlaire, com un escarabat. El noi que l’acompanyava –potser el pare– va córrer cap a ell espantadíssim. “Què t’ha passat!” El va recollir, i el primer gest va ser endur-se’l a coll. Però on? El va deixar a terra: volia mirar-lo, veure què tenia, si parlava, si retornava. Jo vaig dir que l’estirés. Una altra persona va opinar que millor reclinat perquè no s’ofegués. L’home l’acariciava. Duia espardenyes de set betes granat. El nen estava conscient, amb sang a la boca, i plorava. Em va semblar que la mà se li desencaixava del braç com si fos elàstica. Tot això vaig explicar al 112. I que s’afanyessin, si us plau. Quants anys té? 6. Arnau. Al parc de la Bassa dels Hermanos de Vic. Que no surt? A la Biblioteca Joan Triadú! L’ambulància es va sentir al cap de pocs minuts. L’accident em va trasbalsar; encara hi penso. El meu fill havia pujat allà minuts abans. Podíem ser nosaltres. Podia haver estat pitjor. Però què carai havia passat? Semblava un capítol del llibre que justament llegia la setmana passada, Visc, i visc, i visc, un recull de contes de la irlandesa Maggie O’Farrell en què explica les 17 vegades que ha estat a punt de morir per malaltia, accident, atreviment o casualitat. Hi ha moltes maneres de palmar-la i poques vegades en som conscients. Penso en les meves. M’han explicat que amb 2 anys em vaig menjar les pastilles del cor de l’avi i em van fer un rentat d’estómac. M’han operat d’apendicitis. He caigut en moto; un cop, circulant per Barcelona. Dues vegades m’he adormit un segon conduint i he fet un cop de volant. Però quantes vegades hem pensat “de què t’ha anat”? En els contes d’O’Farrell hi ha una mirada franca i valenta a la possibilitat de deixar d’existir. Descriu els casos amb detall i senzillesa, buscant raons, intuïcions, possibilitats. El fet és que només hi apareix la por, una por aclaparadora, en el darrer conte: és quan veu de prop la mort de la seva filla. Arnau, si veus això, espero que estiguis bé.

Hi ha moltes maneres de palmar-la i poques vegades en som conscients

De què t’ha anat