El partit havia començat de la millor manera impossible. Fins i tot havien aconseguit avançar-se en el marcador al minut disser i fer un gol que havia convertit les grades en una festa!

Allò no s’havia vist mai abans en un camp de futbol. O sí que s’havia vist, segons una llegenda antiga que contava que un fet similar havia ocorregut molts anys abans, però en feia tants, i hi havia tan poca gent que ho hagués vist en primera persona, que per a molts era com si fos nou: els defenses de l’equip local, en lloc de defensar la pròpia porteria, havien abandonat la seva posició per creuar el camp i fer-la petar amb els defenses de l’equip contrari, mentre els atacants rivals no feien més que marcar gols a porteria buida. Els aficionats de l’equip local no se’n sabien avenir; es miraven entre ells amb cara d’incredulitat. Unes hores abans havien arribat a l’estadi convençuts d’una victòria llargament esperada; a les samarretes, els noms dels catorze jugadors que els havien promès un partit històric, en el qual per fi s’alçarien triomfants després d’una llista interminable de victòries de l’equip visitant. Els espectadors havien fet seva la proclama i havien omplert l’estadi; ningú no l’havia vist mai tan ple. Malgrat ser un partit local, l’excepcionalitat de la contesa havia despertat l’interès del món sencer i periodistes dels cinc continents havien estat acreditats per retransmetre el joc en directe; ells tampoc no se’n sabien avenir, feia una bona estona que observaven l’espectacle incapaços de pronunciar paraula. Per ser fidels a la veritat, la singularitat ja havia vingut marcada des d’un inici. La mida de les porteries no era igual per als dos equips (la de l’equip rival, minúscula com el forat d’una agulla; la dels jugadors locals, immensa com l’obertura del túnel de Bracons) i a l’equip contrari hi jugaven molts més dels onze jugadors estrictament reglamentaris (incloent-hi periodistes, piolins i tot el comitè d’àrbitres), però res d’allò no era nou; havien jugat fins i tot en pitjors condicions. Tothom recordava el partit en què la porteria local era a tocar de suposada línia de mig camp, mentre que, per arribar a la dels visitants, calia recórrer una distància més llarga que en els estadis infinits d’Oliver i Benji. O aquell cop en què els locals havien hagut de jugar amb les mans lligades a l’esquena. O aquells quaranta anys en què ni tan sols els havien deixat trepitjar el camp i els visitants havien guanyat jugant tots sols. El partit havia començat de la millor manera possible. Fins i tot havien aconseguit avançar-se en el marcador en el minut disset i fer un gol que havia convertit les grades en una festa! A partir de llavors, però, les discussions havien aparegut entre els jugadors locals i havien dividit l’equip. Qui alçaria la copa, el golejador o el porter? De qui havia estat el mèrit del gol, dels defenses o dels atacants? A qui havien anat a animar els aficionats, en realitat, als uns o als altres? De res havien servit els crits del públic perquè juguessin tots a l’una. De res no havien servit ni càntics ni plors ni súpliques, ans al contrari. En un moment determinat, els defenses locals havien dit que els atacants no eren del seu equip: que preferien fer equip amb els defenses de l’equip rival (amb qui tenien més coses en comú, ja que tots havien de suportar la injustícia que els golejadors respectius s’enduguessin tots els aplaudiments) i havien creuat el camp per fer-la petar amb els seus iguals de l’equip contrari. Els atacants locals, davant d’aquella situació, també havien abandonat les seves posicions, però en el seu cas per dirigir la seva atenció cap a les càmeres de televisió, com si l’únic important fos determinar a qui donarien la culpa els periodistes en els seus titulars de l’endemà. Mentrestant, la pilota, abandonada al mig del terreny de joc, havia estat recuperada pels atacants de l’equip visitant, qui, davant de l’astorament d’uns aficionats que havien quedat literalment muts, aprofitaven l’ocasió per inflar-se a fer gols a porteria buida. El pitjor era que tot just eren al minut vint-i-quatre de la primera part.

El partit havia començat de la millor manera impossible. Fins i tot havien aconseguit avançar-se en el marcador al minut disser i fer un gol que havia convertit les grades en una festa!

De quin equips ets?