En vida meva, a casa no hi havia hagut mai cap gos. Però la mare ens havia parlat del Nano, un gosset que van tenir durant uns quants anys: quan se’ls va morir, van passar un disgust tan gran que es van prometre no adoptar-ne mai més cap

“Un ca és un gos”: vet aquí l’expressió amb què se sol replicar a la interjecció negativa ca! (que es troba també en les fórmules: “i ca!”, “ca, barret!”, “ca, home, ca!”). Això vol dir que també entre nosaltres –i no pas només entre els parlants balears– els gossos reben el nom de cans, encara que, com sabem, el mot més divulgat i més corrent per a designar l’animal a què ens referim és el de gos. Tanmateix, existeixen en el parlar vigatà una colla d’expressions en què el mot ca es troba com petrificat i és insubstituïble per gos; a casa meva havia recollit els casos següents: “a bon ca, bon os” (que, segons el diccionari català-valencià-balear, “vol dir que a bona feina correspon bona retribució”, però que també podria ésser emprat per a al·ludir a la distinció d’una persona: “El senyor Pere es passejava sempre amb un Audi: a bon ca bon os”); “estar més content que un ca amb un os” (segons el diccionari abans al·ludit significa “estar molt satisfet de la possessió d’una cosa”); “ser més sentit que una veixina de ca” (es diu a algú que s’ofèn per una raó que el causant considera de poca importància –les flatulències dels gossos deuen ser molt pudentes); “quan els cans lladren, alguna cosa senten” (segons el diccionari: “vol dir que el rallar i murmuració de la gent sempre sol tenir algun fonament”); “la neu de febrer fuig com un ca llebrer” (es fon molt de pressa); l’expressió “cans amb cans mai se mosseguen”, ben eloqüent; “Sant Roc i el ca” (no ho havia sentit a dir mai d’altra manera entre els membres de la meva família); la resposta de rebot “aixís el demana el ca!”, a una criatura quan exigeix “pa!”; la locució “a tot ca i quitxo” (amb el sentit de “a tothom indistintament o indiscriminadament”: “repartien pastissos a tot ca i quitxo”, “donaven entrades per a l’espectacle a tot ca i quitxo” –un quitxo o quisso, com se sap, és un gos petit). En canvi, és invariable l’expressió “fermar, o estacar, els gossos amb llangonisses”, amb el sentit de “nedar en l’abundància, poder fer grans despeses”. Recordem, encara, l’ús del verb atissar en locucions com “li han atissat els gossos”, provinent de la forma aquissar, emparentada amb el quisso suara esmentat. Valgui aquest llarg preàmbul per a entrar en el tema de què realment tinc ganes de parlar. I és que d’un quant temps ençà, per a gran sorpresa meva, els gossos em criden l’atenció. Els gossos, que sempre m’havien fet una por terrible barrejada amb un fort sentiment de repulsió i que ara susciten la meva curiositat... En vida meva, a casa no hi havia hagut mai cap gos. Però la mare ens havia parlat del Nano, un gosset que van tenir durant uns quants anys: quan se’ls va morir, van passar un disgust tan gran que es van prometre no adoptar-ne mai més cap. Segurament és aquesta la raó per la qual a mi no m’ha plagut mai tenir en el meu domicili aquests animals (com tampoc, en general, els de cap altra mena). No sé si és perquè m’he fet gran, perquè visc sol o perquè em ronda la malaltia, allò que no m’havia passat mai a la vida, em passa ara. Potser hi té força a veure el fet que a la gran ciutat on visc hi ha gossos a desdir, gossos de totes les mides i races imaginables: són moltes les persones que llueixen –sí: llueixen, perquè per a això els tenen– aquests animals en les seves diverses formes, i n’hi ha que en passegen tres i fins quatre exemplars a la vegada... parelles joves i grans –i no pas només persones soles (algunes de les quals s’abillen de conjunt amb el gos); de vegades n’hi ha que s’estimen més el gos que el fill, perquè –diuen– l’animal és del tot desinteressat, ho dona tot a canvi de res... Tant com desinteressat, el gos és mancat de voluntat (l’amo, servint-se de la lligadura, el fa anar cap allà on vol ell, quan vol ell, i el colla o l’amolla segons el seu voler). Pel que m’han contat i he pogut observar, l’animal té sentiments i un cert grau de coneixement, d’on prové la seva remarcable fidelitat. Em queden sense resposta les preguntes: ¿què senten quan ensumen?, ¿què veuen quan miren?, ¿què manifesten quan borden? Tanmateix, el fet de tenir gossos va acompanyat de les seves contrapartides. Una de les més importants és que el digne propietari, sigui un ric marxant, sigui un modest pelacanyes, en el moment d’adquirir el seu estimat gos, es compromet davant la societat a ajupir-se cada vegada que l’animal fa les seves necessitats a la via pública. Altrament, les falagueres llepades al sofà de casa poden anar acompanyades de tot el que el musell ha anat ensumant i acumulant en el passeig pel carrer. Després, encara, a diferència del que ocorria abans, avui dia el dispeser va ben peixat, com tot un senyor, i s’adelita amb menges exquisides. I s’ha de comptar, a més, amb les despeses causades per les visites al veterinari i per l’assegurança obligatòria en el cas dels gossos perillosos (que també hi ha qui en té). Tot plegat, un car bocí. No: per més que em cridin l’atenció els gossos que trobo mentre passejo, jo no tindré mai un gos.

En vida meva, a casa no hi havia hagut mai cap gos. Però la mare ens havia parlat del Nano, un gosset que van tenir durant uns quants anys: quan se’ls va morir, van passar un disgust tan gran que es van prometre no adoptar-ne mai més cap

De quissos, cans i gossos