Les emissores municipals són el lloc on molts vam entrar en contacte amb el mitjà, i amb el periodisme en general. D’aquelles emissores, no en queden gaires

Dissabte, 17. Ràdio Manlleu celebra els 40 anys. Un veterà de les ones, Dionís Crusellas, condueix l’acte commemoratiu al Teatre Municipal. Aquells inicis de què parla podrien haver estat (i de fet, van ser) els d’altres emissores municipals. Són el lloc on molts vam entrar en contacte amb el mitjà, i amb el periodisme en general. D’aquelles emissores, no en queden gaires. Dotades amb una molt mínima estructura professional (en alguns casos, només funcionant amb voluntariat) han estat sotmeses als vaivens de les generacions. Ara hi ha moltes altres opcions de lleure, i els estudiants de periodisme ja disposen d’estudis perfectes en llocs com en el cas de la UVic-UCC. Però encara recomanaria a qualsevol jove que tingui una mínima vocació per aquesta feina que passi per la ràdio del seu poble, si n’hi ha. Servidor de vostès ho va fer en el seu dia, i aquí em tenen encara. Diumenge, 18. Continuen els carnavals, encara que sigui Quaresma. Hi ha un esforç i creativitat extraordinaris en moltes comparses, però poca transgressió. En parlen els discursos dels reis Carnestoltes, i res més. Hi ha llocs on la festa donava moltes possibilitats per exercir la sàtira (del poder polític, per exemple) i no res, una bassa d’oli. Com deia no fa gaire dies el sociòleg Salvador Cardús en un article al Diari de Terrassa, “que el Carnaval hagi passat a formar part del calendari escolar –no sé si com a contingut o competència– acaba de revelar del tot aquesta pèrdua del seu sentit rupturista, per molt que en diguin la setmana boja”. I com diu ell també, aquest devenir de la festa no és que sigui ni bo ni dolent. És una descripció de la realitat actual. Dimarts, 20. Ripoll recomana no fer servir l’aigua de l’aixeta per cuinar o per beure per l’alta concentració d’arsènic. El mateix dia que el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis, des de Manlleu, avisa que la sequera fa augmentar la concentració de contaminants a la poca aigua que baixa pels rius d’Osona. Una coincidència trista que apunta en la mateixa línia. I no, no vol ploure.

Les emissores municipals són el lloc on molts vam entrar en contacte amb el mitjà, i amb el periodisme en general. D’aquelles emissores, no en queden gaires

De ràdios municipals, els carnavals i l’aigua