Hi ha moltes maneres de fer política. I totes tenen un nom.

No m’ha vagat de buscar-la, però volia un bon aforisme o una frase d’algun savi, que aniria molt bé per aquesta columna. Una sentència que posaria en joc –o en qüestió– la relació entre el polític i el ciutadà, atenent al contrast entre la teoria (el polític és el representant del ciutadà, no mana sinó que administra i governa segons el mandat popular) i la pràctica (el polític sovint actua segons uns interessos allunyats del poble al qual representa i ha de servir).

Tot, perquè volia parlar de dos fets recents que fan pensar.

Un: La gran pressió que ha hagut de fer la pagesia perquè el govern (que encara els deu tot de promeses) els comenci a escoltar en lloc de voler-los convèncer de la bondat de l’acord amb Mercosur, acord que és palesament nociu, i potser letal, per l’activitat pagesa i per la qualitat de l’alimentació de la societat.

L’altre: L’Ajuntament de Vic dient que no és necessària la consulta popular sobre el CAP dels Caputxins. L’argument és que no és competència seva. Però voler és poder, i segur que hi ha mecanismes. El que esvera i preocupa és un Ajuntament a qui no interessa saber què pensen i què volen els seus administrats (que són també els seus votants).

Hi ha moltes maneres de fer política. I totes tenen un nom.