Article d'opinió de Jordi Vilarrodà

Dissabte, 15. Folgueroles homenatja Ricard Torrents, que sens dubte és el més il·lustre dels seus fills contemporanis. Un cercle vital que torna al punt de partida: un dels fills de Can Torrents del Pa, com es coneixia casa seva, rep el reconeixement dels més propers després d’una vida de servei a la cultura i al país. Torrents passarà a la història com el tossut visionari que va voler retornar a Vic una universitat que li havia pres Felip V, és a dir, la repressió dels vencedors després d’una guerra. Va topar amb l’escepticisme d’alguns, en un moment en què Catalunya tot just començava a aixecar-se després de quatre dècades de dictadura. I en què semblava que qualsevol iniciativa d’una certa potència no podia prosperar si no era a Barcelona. La seva tossuderia i la del reduït nucli que l’envoltava va tenir premi, i enguany celebrarem el 25è aniversari de la Universitat de Vic. Però l’acte de dissabte era també per al verdaguerista, un dels responsables intel·lectuals que mossèn Cinto hagi esdevingut Jacint Verdaguer. És a dir, que se’l valori com el gran escriptor que va ser, amb consciència de ser-ho. Universitat, Verdaguer i tota la resta de mèrits que ja explicàvem dilluns a EL 9 NOU tenien un sentit últim: el de contribuir, des d’allà on ell podia fer-ho, al redreçament de la nació. I per això també era de justícia retre-li aquest homenatge. Dimarts, 18. Hi ha vegades que llegeixes obres de narrativa que estan bé, altres que estan molt bé... i en algunes ocasions tens la sensació de trobar-te amb una joia, amb una creació que té quelcom de trencador (de disruptiu, en dirien ara). Servidor de vostès ho ha experimentat darrerament al llegir Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. I hi ha tornat ara al llegir Guilleries, de Ferran Garcia, de qui avui parlem a les pàgines de Cultura i a qui vam entrevistar divendres a EL 9 TV. I un té la sensació que qualsevol article o entrevista quedarà curt per descriure aquesta obra. Que els periodistes podem posar la mel als llavis, però que sobretot cal llegir-la.

Article d'opinió de Jordi Vilarrodà

De Ricard Torrents a Ferran Garcia