No és sobrer preguntar-se si s’està produint una veritable situació d’equilibri entre el que aporta el sector del turisme en matèria d’ocupació i el que representa per a la societat en termes de sobrecost en la neteja, en seguretat, en despesa energètica, en consum d’aigua, trànsit...

El tipus reduït de l’impost sobre el valor afegit (IVA per als coneguts) que regeix sobre hotels i restaurants és inferior al que paguen altres activitats econòmiques. Mentre que, en general, els clients paguen un 21% per la majoria de productes i serveis, l’impost que s’aplica per al sector de l’hostaleria és el 10%. Aquesta diferència es pot llegir de maneres diverses. Ha estat generalment acceptat que és una rebaixa lògica a un sector essencial en termes d’activitat i ocupació, però també ha anat prenent cos una visió més crítica, que qualifica aquesta reducció com una subvenció implícita. En aquests termes s’hi referia el catedràtic emèrit d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Oliver en la conferència inaugural de la jornada dels economistes catalans, la setmana passada. Volgudament o no, el veterà economista i professor va obrir la caixa dels trons quan va suggerir que aquesta “subvenció implícita” se suprimeixi en nom del canvi de model productiu que es considera necessari per a Catalunya. Com es podia esperar, el sector va sortir en tromba contra la proposta. El lobby dels lobbies a Catalunya no desaprofita cap oportunitat per exhibir múscul, i en aquesta ocasió gairebé que li tocava per al·lusions. La Federació Intercomarcal d’Hostaleria, Restauració i Turisme apuntava com “un error conceptual” considerar que són sectors subvencionats, que el turisme no és un fre per a l’economia sinó un factor multiplicador perquè genera demanda de productes agroalimentaris, begudes, tèxtils, mobiliari, disseny, construcció i transport, i que és un factor d’equilibri territorial. L’entitat no afegeix a aquest seguit d’aspectes que justifiquen l’aplicació d’un IVA reduït, en el qual insisteixen que l’Estat espanyol no és una excepció europea, els habituals arguments del pes en ocupació i generació de PIB perquè ja es deuen donar per descomptats. Admet, això sí, que la productivitat i la qualitat són un repte, perquè en el sector és inferior a altres activitats, però deixa lliscar que el turisme és una de les branques que rep “menys suport directe de les administracions”, que ja és deixar lliscar. Quan una proposta és controvertida, i la del professor Oliver ho és, de seguida es busquen adhesions i oposicions. Als mateixos passadissos de la jornada, algunes veus reconegudes com els economistes Guillem López Casasnovas o Miquel Puig es mostraven favorables a incrementar la fiscalitat sobre el sector. D’altres, com representants de la patronal Foment o dels sindicats (curiosa, la coincidència), o s’hi posaven d’esquena o feien l’orni. Finalment, altres economistes assistents a la jornada s’inclinaven per una posició ben catalana: aquella de mirar de quedar bé amb tothom i no fer gaire soroll. “Malgrat valorar la diversitat d’opinions expressades, des del Col·legi d’Economistes de Catalunya no coincidim amb la proposta d’apuntar, en aquests moments, l’IVA en el sector de la restauració”, deia el president del Col·legi d’Economistes, Carles Puig de Travy, en unes declaracions que recull La Vanguardia. Realment, el ponent de la jornada inaugural de la 30a edició de la jornada del Col·legi d’Economistes està dient alguna cosa fora de lloc? Hi ha un fet cert en el que assenyalen els representants del sector: una bona colla de països europeus apliquen un IVA reduït a determinats serveis. Amb més o menys matisos i més o menys extensió, es poden trobar reduccions a Irlanda, a Itàlia, un 10%, o Alemanya, que introduirà un IVA al 7% en serveis de restauració, sense incloure les begudes. Ara bé, el raonament que s’exposava no anava tant en aquesta direcció com en l’efecte econòmic que genera beneficiar un sector amb escàs valor afegit en detriment d’altres que n’aporten més, com la indústria. En el progressiu desmantellament del sector industrial, Catalunya n’ha sortit més malparada que la resta d’Europa. Oliver ho defineix com una “desindustrialització prematura”. El sector industrial representava el 1977 un 40% de l’ocupació catalana. L’any 2000 ja suposava el 29% i el 2024, el 16,6%. És un fenomen europeu, ben cert, però a les regions europees més desenvolupades a Alemanya o Itàlia l’ocupació industrial representa encara entre el 25% i el 33% del total. Aquesta desindustrialització prematura coincideix, precisament, amb una fiscalitat més favorable per al turisme, però també del comerç de l’alcohol i el tabac o amb la supressió de peatges. Són decisions que fomenten l’activitat turística i, de retruc, una alta intensitat en mà d’obra amb salaris baixos i una elevada temporalitat que envia en determinats períodes molts treballadors a l’atur, amb prestacions que es paguen a través dels recursos públics (d’això no en parla, el comunicat dels representants dels hotelers quan diu que no són un sector subvencionat i que és dels que rep menys ajuts directes). Davant d’aquesta situació, no és sobrer preguntar-se si s’està produint una veritable situació d’equilibri entre el que aporta el sector en matèria d’ocupació i de tracció d’altres sectors i el que representa per a la societat en termes de sobrecost en la neteja, en seguretat, en despesa energètica, en consum d’aigua, en contaminació per trànsit, en canvis de paisatge comercial, en urbanisme o en accessibilitat a l’habitatge. És cert que hi ha una taxa, però no s’ha arribat a certificar si el cost benefici surt favorable per a la societat. Per això, plantejar debats, per incòmodes que puguin semblar, mai no és sobrer.

Debats incòmodes