La casta que governa a l'Estat no té ni ha tingut mai cap mica d'interès pel català

Miquel Roca i Junyent va néixer a l’exili després de la Guerra Civil, a Caudéran, al costat de Bordeus, avui un barri d’aquella ciutat. Li deien Miquel. En retornar la família a Barcelona, de primer només la mare i els fills, per si de cas, el règim de la dictadura franquista el va rebatejar a Miguel. A la transició recuperà la q, però a Madrid alguns diaris van continuar referint-s’hi amb la g. Iñaki Anasagasti també nasqué a l’exili, a Cumaná (Veneçuela), i li posaren el nom citat. De retorn a Espanya, només els fills, per si de cas, li va caldre Déu i ajuda –la de l’ambaixada veneçolana– per aconseguir que li respectessin oficialment el nom de bateig. Tanmateix, quan va accedir a l’escó de diputat al Congrés alguns mitjans de comunicació de Madrid el van rebatejar en Ignacio, en especial l’ABC. Al principi el diputat va protestar. Debades. Un diputat del Congrés espanyol havia de ser citat sempre amb un nom castellà. Sempre? Tot d’una a les pàgines d’aquell diari aparegué el cognom Anasagasti precedit del nom Iñaki. Quin sant s’havia trencat el coll? Cap. Com ell mateix va explicar, la casa reial havia emès un comunicat en què anunciava el compromís matrimonial de la infanta Cristina amb un xicot de nom Iñaki. I si la casa reial acceptava aquell nom basc, el submís ABC també: al capdavall els iñakis són los xicarrones del Norte (de Madrid). Són dos exemples del supremacisme espanyol, del nacionalisme castellà, sobre/contra les altres llengües que es parlen a l’Estat, llengües que, segons la Constitució de 1978, han de ser “objecte d’especial respecte i protecció”: art. 3.3. Ja es veu que els que s’autoqualifiquen de “constitucionalistes” no en són gaire, només en allò que els interessa i quan els convé. Que la casta que governa a l’Estat no té ni ha tingut mai –mai– cap mica d’interès pel català i que tan sols ho ha dissimulat quan li ha convingut és d’una evidència històrica i actual indiscutibles, constatables. La casta amb les seves sucursals territorials. Com proclamaven els règims dels dictadors Primo de Rivera i Franco: “Contra los rojos y los catalanes”. Alguns no ho recorden o no ho volen recordar. Fa pocs dies la jugadora de futbol del Barça Alexia Putellas en el seu discurs d’agraïment per haver guanyat la Pilota d’Or atorgada per France Football va parlar en castellà i català: els mitjans de comunicació de Madrid van amagar el discurs en català. Van desinformar. Un cop més. La sentència del Tribunal Suprem, que confirma la del Tribunal Superior de Catalunya, contra la normalització del català a l’escola n’és un exemple més. I greu. I com va recordar fa poc en una reunió al Parlament l’antiga presidenta Núria de Gispert, els magistrats de Barcelona porten anys vivint-hi i els seus fills s’hi han educat i per tant coneixen la realitat i els beneficis personals, professionals i socials de la normalització. I doncs? A l’inici de la transició tant el partit comunista com el socialista hi estaven a favor –Marta Mata, per exemple– i la primera llei va ser aprovada el 1983. Quan deu anys després Pujol proposà a Obiols estudiar-ne una de nova, el PSC-PSOE filtrà expressament la proposta a la premsa per fer-la descarrilar, i així va ser. Tanmateix, l’any següent, el 1994, el Suprem i el Constitucional van emetre sengles resolucions a favor de la normalització. I el 1995, basant-se en el II Congrés de la Llengua Catalana i el manifest “Per un nou estatut de la llengua catalana” (signat, entre molts altres, per Martí Pol, Joan B. Culla, Joan Oró, Salvador Cardús...), es va elaborar un nou projecte de llei d’ús de les llengües oficials a Catalunya, desbloquejat finalment per un acord entre Jordi Pujol i Narcís Serra (1998), mentre el PP s’hi havia de resignar a causa del Pacte del Majestic (1996) que obligà Aznar a renunciar a recórrer al Constitucional la nova llei de política lingüística i va impedir que ho fes el Defensor del Pueblo, que se’n morien de ganes. La normalització del català havia anat patint atacs de grups minoritaris espanyols. Les agressions canviaren de to amb el Foro Babel (1996), preludi de Ciudadanos (2006) i sosteniment de la sentència del Constitucional contra el nou estatut (2010). I va arribar la llei Wert, llei orgànica anunciada no per millorar l’ensenyament sinó per “españolizar los niños catalanes”, com va declarar sense vergonya aquell ministre tan incompetent i tan insolent. I després de la seva LOMCE (2013), la LOMLOE (2020) de la ministra Celáa, aparentment més favorable a les llengües cooficials, però gràcies a la qual ja s’ha vist com han actuat els magistrats de Barcelona i de Madrid. I ara, per postres, la de l’audiovisual. LOMLOE i l’audiovisual aprovades per ERC! Per cert, una pregunta: quin és el percentatge de sentències emeses en català al TSJC? Com deien els maies de Guatemala, si la justícia no s’emet en la teva llengua és que ets un país ocupat: “Ya nos jodió el ladino”. Defensem-nos, president Aragonès! En sap?