Desenes de milers de nens i nenes, procedents de famílies nouvingudes han entrat a les escoles i han hagut de ser absorbits sense uns mínims de coneixements de les llengües pròpies

És evident que un tema essencial per a tots els alumnes de qualsevol nivell és el ple domini de la llengua o llengües amb les quals aprèn. A Catalunya, vol dir dominar tant el català com el castellà per poder seguir, participar i progressar en l’aprenentatge de totes les matèries educatives. Estem lluny d’aquesta situació bàsica. Ho dic després de comprovar-ho amb nombrosos casos de nens i nenes procedents de diferents països que afronten una situació molt complicada. I entenc que pels mestres i les escoles on van la solució no és fàcil, però sense disposar de potents equips de reforç en matèria lingüística és impossible assolir els objectius educatius. Els canvis en la demografia catalana han estat espectaculars en els darrers quinze o vint anys, que s’expliquen per haver passat dels sis milions d’habitants que teníem als vuit que tenim ara. Vol dir que milers, desenes de milers de nens i nenes, procedents de famílies nouvingudes han entrat a les escoles i han hagut de ser absorbits sense uns mínims de coneixements de les llengües pròpies: català i castellà. En la majoria dels casos han rebut una formació mínima en un o en els dos idiomes i han estat integrats a la classe corresponent amb clares deficiències lingüístiques. Com pot un nen/nena seguir el curs si d’entrada no comprèn bona part del que s’explica? Com pot interactuar amb la resta de la classe si no és capaç d’entendre qüestions elementals? Però és que progressar se li farà encara més difícil a mesura que vagi passant de curs. En molts casos li suposa haver de compaginar tres o quatre idiomes alhora. He parlat amb alguns d’aquests nens/nenes que tenen el seu idioma matern: ucraïnès, farsi, georgià, bambara, wòlof, urdú, àrab… Tots ells l’han de compaginar amb el català i castellà a l’escola, i afegir-hi l’anglès quan els toqui. És cert que el cervell infantil és privilegiat per a l’aprenentatge d’idiomes, però tot té un límit i treballar amb greus deficiències idiomàtiques complica enormement la vida dels infants, però lògicament també dels mestres. Porto més de quaranta anys fent classes d’idiomes i tot necessita el seu temps i el seu mètode. Pretendre en unes poques hores setmanals ensenyar català i castellà fins arribar a uns nivells raonables com perquè puguin integrar-se en el grup i participar adequadament amb la resta és somiar despert. L’aprenentatge dels dos idiomes bàsics precisa temps, mètode i constància. Abans d’integrar-los en un curs, han de tenir classes intensives dels dos idiomes com perquè la integració sigui adequada per a ells i per al grup. He pogut constatar que això no és habitual, i tenim centenars o milers d’infants que assisteixen a cursos sense comprendre gaires coses. Ningú s’estranyi del rebuig que tenen a anar a una escola en la qual són figures estàtiques. Comprenc les dificultats i el cost que té aquesta integració, però no hi ha cap altre remei si no volem augmentar el fracàs escolar. Sense coneixement dels idiomes no es pot ensenyar, ni aprendre ni participar degudament. Toca, doncs, incrementar notablement els mestres dedicats a l’ensenyament del català i castellà per acollir degudament les noves i constants onades de nouvinguts al llarg de tot el curs. Només amb el degut coneixement de les llengües podran integrar-se en les degudes condicions per a ells i per al conjunt. Estem lluny d’aquest objectiu.

Desenes de milers de nens i nenes, procedents de famílies nouvingudes han entrat a les escoles i han hagut de ser absorbits sense uns mínims de coneixements de les llengües pròpies

Deficiències lingüístiques a les escoles