Definitivament, advocada
Hi ha un capítol de la sèrie espanyola Gente Hablando, titulat “Mediocritat”, que us recomano de veure amb la mare o el pare de les vostres criatures. Durant poc més de 10 minuts, una parella, interpretada per Verónica Echegui i Miki Esparbé, discuteix sobre el futur de l’Hugo, el seu fill: serà el quart astronauta espanyol a viatjar a l’espai o tindrà una de les tantes feines mediocres que tirem endavant la resta de la societat? El pare, decidit a comprar-li el vestit d’astronauta més car que ha trobat, està convençut que l’Hugo podrà ser el que es proposi. Però la mare no està disposada a pagar 200 euros per una disfressa. A diferència del pare, ella pensa que l’Hugo podrà intentar ser el que es proposi i prou. En contra dels lapidaris missatges de Paulo Cohelo –“mai et rendeixis i persegueix els teus somnis fins al final”–, la mare defensa que el món funciona gràcies als milions de persones que hem renunciat als nostres somnis i acaba dient que la mediocritat no està malament, mentre que viure frustrat per no haver aconseguit els teus somnis, sí.
“Ser mediocre no és una cosa dolenta, és per definició el més normal del món”, sentencia la mare al final del capítol. I és que el DIEC defineix el terme mediocre com un adjectiu de qualitat mitjana. Com algú que ostentarà un càrrec més en un àmbit més per donar resposta a una ocupació més. Com les dones de la formatgeria Can Bordoi que em guarden el quefir perquè no me’n falti. O com les del forn Can Domènech que sempre m’ofereixen un sac de dins quan em deixo la bossa a casa. Com les peixateres del Bonpreu que m’ensenyen a fixar-me en el color de les escates i les germanes de Fruit Llinars amb les quals he après a escollir el meló madur. Com la cambrera de Can Taulats que em prepara cada dimarts el cafè amb un polsim de cacau sense que li’n demani. O com la florista Maria Pey que busca i rebusca tant com faci falta perquè cada hivern pugui comprar la ponsètia perfecta per a la mare, i l’encarregada de Correus que amb una paciència infinita m’ajuda cada vegada que he de retornar un paquet i l’etiqueta o el codi o què sé jo no coincideixen. O, sense anar més lluny, com la meva feina i la de tantes professores, perquè com diu la mare de l’Hugo: “La mediocritat mou el món.”
“Tenir una feina mediocre està bé”, hauria d’haver dit durant la darrera conversa que vaig mantenir amb una alumna de perfil acadèmic baix. Volia ser advocada. Dies després de conèixer-la ja sabia que molt probablement no seria advocada. Que molt probablement tindria dificultats per acreditar la Secundària. I que molt probablement tindria una feina mediocre com la resta, com nosaltres. Però ella volia ser advocada i jo només vaig assentir amb un mig somriure.